Mirar Escòcia per entendre l’independentisme català

A Escòcia les enquestes sobre la independència situen de percentatge mitjà uns resultats inversos als que va deixar el referèndum del setembre del 2014 –44% pel sí i 55% pel no—. En la darrera, d’Ipsos MORI per al canal escocès STV, el sí arriba al 58% i des de finals de març, segons el setmanari nord-americà Politico, no n’ha aparegut cap en què el no s’imposés: la gestió de la pandèmia del govern de Nicola Sturgeon enfront de la de Boris Johnson ha impulsat l’independentisme. ¿Aconseguirà Escòcia, però, constituir-se en estat?

Les properes eleccions escoceses seran el maig del 2021. La líder del Partit Nacional Escocès (SNP) i primera ministra vol un resultat contundent per carregar-se de raó i demanar un segon referèndum amb l’argument que les condicions de l’anterior han canviat amb el Brexit. Sturgeon té molta prèdica. En una conversa a Escòcia qui la critica de seguida és sospitós d’unionista. D’altra banda, la generació de votants laboristes que van convertir l’SNP en el dominador de la política local dels darrers catorze anys però que recelaven de la separació s’ha fet gran. El votant més jove, segons perfila el setmanari britànic The New European, és molt fidel a la primera ministra —sobretot les dones—, té més formació i no tem la incertesa de la secessió en un món ja de per si incert.

El thatcherista Johnson ha avançat, però, que no imitarà el malastruc David Cameron i no concedirà cap referèndum. Al contrari, té damunt la taula un document per clarificar els poders atorgats amb la Devolution i resoldre entrebancs legals del mercat interior que quedaran al descobert sense l’empara de les lleis europees. La mesura podria retallar competències escoceses amb conseqüències incertes o obrir camí a la unió federal amb una Anglaterra amb poders autònoms com plantejava la londinenca revista Prospect a l’agost.

Enfront d’això a l’SNP han aflorat velles dissidències i s’hi han afegit les dels que pensen que la vella guàrdia ja va tenir la seva oportunitat i va fallar, com suggeria l’analista escocès Chris Deerin al setmanari New Statesman en començar l’any. I és que, amb el seu creixement, el partit ha incorporat diputats inexperts, però amb molta pressa per assumir quotes de poder. Aquests sectors acusen Sturgeon de dirigir el partit des d’un nucli tancat, de burocratitzar el moviment independentista i de moderada. Proposen que les corts escoceses o de la Unió Europea emparin un referèndum no vinculant i usar el resultat per pressionar Westminster. Com que la via és improbable, n’hi ha que aposten per celebrar un referèndum a la catalana.

Aquest sector més expeditiu ha arribat a plantejar la necessitat de crear estructures fora del control de l’SNP per pressionar-lo –en part inspirades en l’Assemblea Nacional Catalana– i ja fa mesos que es parla de la creació d’un nou partit encapçalat per Alex Salmond. Al març l’ex primer ministre va ser absolt dels càrrecs d’assetjament sexual que havien presentat una dotzena de dones vinculades al partit i al govern. Ara Salmond –que no nega “errors” de comportament– prepara unes memòries en què assenyala la seva pupil·la Sturgeon i el seu marit i dirigent de l’SNP, Peter Murrell, de “fabricar deliberadament per a propòsits polítics” aquestes acusacions per retirar-lo definitivament.

Una de les figures en sintonia amb Salmond i crítica amb les directrius del partit és la popular Joanna Cherry. La portaveu a la Cambra dels Comuns, que ha lluït en ocasions el llaç groc, defensa oblidar el Brexit i Londres i centrar-se en el Parlament escocès. Tot plegat –juntament amb una iniciativa anomenada Aliança per la Independència, que vol aplegar els diminuts partits independentistes alternatius a l’SNP– dibuixa un horitzó intern molt complex per al moviment separatista just quan els percentatges a favor del sí pugen.

Els nacionalismes sense estat sovint es comparen amb altres nacionalismes subestatals per convèncer els propis que una determinada línia estratègica és vàlida per assolir un objectiu, explicar-se cap endins i insuflar ànim amb el benentès que si altres poden assolir determinats estadis ells també. L’interès no va gaire més enllà. Una mirada de l’independentisme català més profunda però a la política menuda escocesa pot ser útil per comprendre les conseqüències de les ambicions personals i d’engegar polítiques poc realistes o a destemps com potser el referèndum del 2014.

Malgrat que l’SNP manté la relació amb el Partit Quebequès no sembla que aquest advertís a Salmond, com al president Artur Mas, que s'assegurés de demanar un referèndum quan estigués segur que el guanyaria. Qui des de la talaia desaconsellava als independentistes catalans una consulta il·legal aleshores pot també mirar quin panorama –ni independència, ni més autogovern– podria quedar a Escòcia després d’una batalla mal plantejada. Com l’exemple quebequès va demostrar a uns i altres, els percentatges pro sí de les enquestes es poden revertir, encara que un dia sembli que marquen un camí inexorable.