Mirar als ulls

Dins el llarg historial d'utilització política que ha dut a terme el Partit Popular de les víctimes del terrorisme al llarg dels anys, i en particular de les víctimes d'ETA, la setmana passada es van produir dos episodis destinats a ser recordats. Un va ser la irrupció estel·lar al Senat, durant la intervenció de Pedro Sánchez, de la senadora pel PP Marimar Blanco, que va seure a primera fila al costat de Feijóo mentre era aplaudida dempeus per la bancada popular. L'altra va succeir al Congrés, on el portaveu popular Miguel Tellado va exhibir un cartell amb víctimes socialistes d'ETA, mentre afirmava que Sánchez i el seu govern “no els podrien mirar als ulls”, una de les frases-comodí amb què els polítics intenten donar a les seves intervencions un dramatisme postís i estarrufat. Les dues escenes feien de mal mirar i van generar multitud de comentaris precisament per això: per la seva inconveniència i la seva viscositat. Tot plegat era un intent de sortir del pas per “l'error”, segons els mateixos dirigents del PP, d'haver votat al Congrés a favor d'una esmena que permet als presos espanyols (també als etarres) acumular les penes que han complert en altres països de la Unió Europea. Van aconseguir posposar el debat al Senat fins a aquest passat dilluns, i aleshores Marimar Blanco —germana del regidor del PP assassinat per ETA Miguel Ángel Blanco— va tornar a preguntar-se com podien Sánchez i el govern “mirar als ulls”, etcètera, i va repetir el seu recital de com ofèn les seves “entranyes” el nom de Txapote. El senador de Compromís Enric Morera —president de les Corts Valencianes durant els anys del Botànic— la va posar en evidència en preguntar-li com era que no havia dit res quan l'Audiència Nacional va convalidar les penes de Txapote l'any 2014, quan governava el PP. Es veu que, aleshores, les seves entranyes no es van remoure gens.

L'ofensiva judicial iniciada també aquest dilluns pel PP contra el PSOE, amb querelles per tràfic d'influències, finançament il·legal i suborn, va ser decidida en una reunió d'urgència al carrer Génova diumenge al migdia, després de les celebracions (és un dir) del Dia de la Hispanitat a Madrid. Aquest mateix dimarts s'ha conegut la sentència del cas Erial: deu anys de presó per a Eduardo Zaplana, malalt terminal permanent i dirigent estrella de l'aznarisme. Al Tribunal Suprem segueix aturada la sentència per la caixa B del PP: la van posposar, literalment, “per no interferir en el cicle electoral”. 

És a dir, que tot plegat fa aspecte de fugida endavant, d'anar apujant l'aposta per dissimular el gust de boca que va deixar el penós episodi de les votacions sobre les penes dels etarres, en què al PP li va passar com als partits independentistes: va sentir pànic en veure les reaccions, a les xarxes i als mitjans, dels influenciadors que se suposa que els donen suport. Aquest va ser també l'efecte retardat d'un vici de la política espanyola que s'ha arrossegat durant dècades, del qual és culpable el PP per acció i el PSOE per omissió: la manipulació desvergonyida i nauseabunda del dolor causat pel terrorisme d'ETA i la guerra bruta de l'Estat al País Basc. Aquesta és, també, una altra fallida de la pleníssima democràcia espanyola.