Mirant al 92

1. Passat. Sempre que es mira el passat es fa pensant en i des del present. I els neguits de cada moment determinen les lectures que se’n fa. El 30è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona ha tingut un to discret, perquè a les noves generacions ja no els hi diuen gran cosa i perquè estem en un altre context que condiciona les mirades.

 M’ha xocat, en aquest sentit, que una persona discreta i poc amiga de freqüentar els mitjans, com Josep Miquel Abad, que fou conseller delegat del comitè organitzador dels Jocs, en l’única entrevista concedida –a La Vanguardia– hagi dedicat més espai a criticar el govern municipal actual que a parlar de l’esdeveniment en si. No m’ha sorprès, en canvi, que l’independentisme hagi passat de puntetes sobre la qüestió, perquè, molt minoritari a l’època, mai es va sentir còmode en aquell desplegament i perquè la part dels que són hereus del pujolisme sempre han tingut una relació incòmoda amb l’episodi olímpic. Evidentment, no cal ni dir que a Madrid ha imperat el silenci. Mai s’haurien imaginat que si hi havia un Jocs a Espanya no fossin a Madrid (així mateix m’ho va dir el ministre Fernández Ordóñez). No els agrada recordar que els van agafar per sorpresa i que quan van reaccionar ja era tard. Si hi afegim que porten ja tres intents fallits d’equilibrar la balança, és lògic que ho hagin esborrat de la memòria.

En tot cas, per evocar els Jocs i el model Barcelona, cal aplicar la recepta que fa anys Pasqual Maragall va donar a TV3: aquell moment “ha significat molt, però ha significat, i el futur és una altra cosa, el futur és més important que el passat”. Efectivament, estem en una altra ciutat i en un altre temps econòmic, social i polític. Barcelona no seria la que és sense aquell gran salt que la coartada dels Jocs va fer possible, el present viu de tot allò que ve establert del passat, però avançar vol dir fer i desfer. La transformació liderada per Oriol Bohigas que va dur Barcelona al món tenia tres elements centrals: obrir la ciutat al mar, cenyir-la amb les rondes i revitalitzar l’espai públic. La base ja venia donada per “la forma de la ciutat”. Aquesta expressió és de l’escriptor francès Julien Gracq: una mena de matriu física que marca l’esperit de cada lloc. En el cas de Barcelona, el Pla Cerdà, que l’articula com a ciutat de dimensions humanes.

2. Futur. Tot projecte de transformació té el desgast del temps que desfasa moltes coses. Per exemple, les places dures, que es van presentar com a model d’avantguarda urbanística, són avui un fracàs, que la crisi ecològica que llavors no estava a l’ordre del dia ha posat en evidència. I òbviament part de les transformacions han estat colonitzades pel model especulatiu en curs que està trepitjant (deshumanitzant) alarmantment a les ciutats. Han passat trenta anys i, si té sentit parar atenció en aquell moment, és per recordar coses gairebé de mètode: la importància de la vertadera ambició (que vol dir anar al màxim d’allò possible), la capacitat de transmetre confiança (que és el que vol la ciutadania) i el sentit de l’ocasió (l’efecte sorpresa). I no oblidem un detall important: en aquell moment a Catalunya hi havia dos projectes polítics consistents, representats pel president Pujol i per l’alcalde Maragall. “L’autoritarisme comença quan la democràcia participativa es converteix en una democràcia d’absència”, diu Wolf Lepenies, i neix la cultura de la indiferència en què “el valor de canvi triomfa inclús en les decisions morals” (Claudio Magris). Pujol i Maragall representaven dues idees del país, amb suport real de la ciutadania i amb punts de consens, que és el que dona consistència a la confrontació política. Ara estem entre el realisme determinista del "no hi ha alternativa" que emana de la revolució neoliberal i, en el cas català, la nebulosa independentista, que va ampliant les seves fractures internes a mesura que l’impàs es fa evident. Les fugides endavant sense capacitat real són manifestacions de la impotència. Només l’autoestima i la sorpresa poden permetre trobar cartes guanyadores.