“Mira’m als ulls: he dit als ulls”

FA 22 ANYS la model Eva Herzigova va protagonitzar una campanya mítica dels sostenidors Wonderbra. “Mira’m als ulls: he dit als ulls”. Ella ens aguantava fixament la mirada però la nostra vista se n’anava cap a l’escot. Les pantalles fan que calgui recuperar l’esperit d’aquest anunci sense la competència sensual d’Herzigova. Les pantalles són els nous escots, més poderosos, més captivadors, ens tenen hipnotitzats. Avui no ens mirem als ulls perquè la mirada sol estar inclinada més avall, observem el nou melic del món, el mòbil que portem al palmell de la mà.

Els avenços tecnològics impedeixen que ens comuniquem cara a cara. Els cambrers miren fixament la tauleta en la qual ara anoten la comanda, a la caixa del súper estan pendents de la pantalla, tothom té la vista desviada. I hi ha un cas en què això és més rellevant. Ho he comentat amb pacients i personal sanitari: els historials mèdics cada cop estan més digitalitzats, un progrés formidable. I això té un dany col·lateral: el metge no et mira als ulls mentre t’explica què tens. Està segrestat per la pantalla. L’efecte és doble. D’una banda et confirma que massa sovint per a ells no ets una persona sencera, ets una analítica, ets una prova, ets un fragment. De l’altra, dificulta una bona comunicació, perquè parlar és escoltar, l’empatia és essencial, cada paraula d’un diagnòstic o un canvi en el tractament s’ha de pronunciar a poc a poc i mirant als ulls del pacient per saber com l’afecta i si cal continuar, aturar-te, matisar, ampliar. Al poc temps disponible per a la comunicació -que també cura- s’hi afegeix aquesta mirada perduda, contraproduent quan necessitem especialistes amb esperit de metge de família: visió holística, suport emocional, enfocament integral, més pensar en com fer brillar els ulls que quedar abduïts per la brillantor de la pantalla.