Mirall trencat

Hi ha ànimes sensibles, com Emily Dickinson, capaces d’atrapar els matisos de les emocions, de l’èxtasi a l’agonia. "Després d’un gran dolor, ve un sentiment / concret / els Nervis s’asseuen amb cerimònia, / com Tombes, / El Cor, encarcarat, es pregunta si va ser/ ell qui va suportar-lo / I si va ser ahir o fa molts Segles".

La major part dels abusos sexuals en el si de l’Església catòlica van mortificar criatures que, avui, ronden la seixantena. Sortir de l’armari –de la sagristia o del confessionari– no els ha estat fàcil. Uns han optat per performar el dolor, fent-lo públic. D’altres l’han despullat al menjador de casa, en sabatilles, amb una barreja de tibantor i alleujament. "Aquesta és l’hora de Plom / Recordada, si s’hi sobreviu / Tal i Com els congelats evoquen la neu / Primer —Calma— després —Estupor— /  després l’Alliberament".

La majoria, però, encara callen. En els fenòmens elusius –crims sense cadàver–, ens hem de conformar amb comptar denúncies. La inoperància del sistema, la dificultat de prova i l’estigmatització de la víctima fan que n’aflorin només una petita part. Si es fan sondejos és per albirar la magnitud de la tragèdia. Els bisbes de casa nostra han demonitzat (per enganyosa i mancada de rigor) l’enquesta del Defensor del Poble. 440.000 casos costen de pair. Els francesos, sense anar més lluny, accepten el recompte (216.000) i es rasquen la butxaca per compensar els supervivents. Ja em perdonarà la Conferència Episcopal, però l’Església no és un mirall de la societat. Entre altres anomalies, pel fet que una aclaparadora majoria de les víctimes sigui masculina. Nens que (dades en mà) van perdre la innocència, la fe i la confiança; un efecte devastador sobre el caràcter i les relacions.  

Em temo que, més que la xifra, és la lletra el que crema a bisbes i correligionaris. A partir del testimoni dels afectats i del criteri dels experts, l’informe il·lustra sobre els factors de risc que afavoreixen els abusos. 

N’hi ha d’individuals, lligats a les característiques personals de l’actor. És el cas del narcisisme, que fa avantposar la satisfacció dels impulsos al sofriment causat. Fins fa poc l’Església es mirava el fenomen més com un pecat dels sacerdots (violació del vot de castedat) que com un delicte greu. Les inclinacions pedòfiles (o l’atracció pels adolescents) poden ser un element motivador, però no l’únic. També ho és la repressió del desig, la relació problemàtica entre sexualitat i vocació o la soledat del clergue. 

En segon lloc, hi ha l'oportunitat: la pinça diabòlica entre un autor motivat i un objectiu assequible. Les víctimes, la majoria fills de famílies religioses, es refiaven dels capellans com a mentors o figures d’autoritat. I no gosaven revelar el seu infern. Com relata un dels testimonis, la mare, catequista, potser no l’hauria cregut; el pare, descregut i impulsiu, potser l’hauria matat. Maleïts potser. Els mecanismes de supervisió i control (el que es coneix com a “guardià capaç”) també fallaven. La política d’encobriment incloïa des del trasllat a altres parròquies o països més tous fins a la compra del silenci. La unitat d’acció és innegable, si no en la perpetració, almenys en l'ocultació. L’Església era poderosa, emparada per la dictadura i pel silenci còmplice d’uns mitjans dòcils o censurats. Ni Déu gosava denunciar dins dels exigus terminis de prescripció. Moltes víctimes carreguen, encara avui, la llufa grotesca de la culpa i la vergonya (“em sentia brut”, “vaig ser covard”). 

Els factors institucionals, sovint obligats, estan relacionats amb la cultura de l'organització: el secretisme, l’esprit de corps, el celibat obligatori, la formació als seminaris, la repressió sexual, la discriminació de gènere...

Si només ens fixem en l’element individual (les “pomes podrides”), n’hi hauria prou amb identificar els abusadors i millorar la selecció per barrar el pas a determinats perfils. “Se nos han colado gays”, s’exclamava monsenyor Morillas (un dels ultrapreocupats per la immoralitat de l’amnistia, com a contrària a la virtut cristiana del patriotisme). Per a ell, la “neurosi homosexual” inhabilita per ser capellà. El debat encara és obert en el si de l’Església, al voltant de figures com John H. Newman, que va viure més de 30 anys amb el seu amic íntim, Ambrose St. John. Més d’un abusador penedit el venera perquè va forjar la santedat a còpia de sublimar els impulsos de la carn. Una obsessió que la societat viu amb estranyesa i que va dur el col·lectiu gai britànic a oposar-se a l’exhumació i el trasllat del reverend perquè frustrava el seu desig pòstum de reposar, per sempre, amb el seu estimat. 

Hi ha qui posa l’èmfasi en l'oportunitat, amb protocols específics i una política de portes obertes (“Quien evita la ocasión”...). Tant de bo l’obertura arribi a registres i arxius. Però, com escrivia John Donne, per bé i per mal, “cap home és una illa sencera en si mateix”. Acceptar l'existència de causes estructurals (no una suma de casos aïllats) obliga a revisar aspectes de la cultura eclesial que, sense ser dogmàtics o substancials, afecten la concepció de la vida clerical. Per exemple, el celibat opcional, la normalització de l'homosexualitat i fins i tot l’estructura de poder jeràrquica i masculinitzada. Implica reconèixer la política d’opacitat i assumir la responsabilitat de l’Església en un crim sistèmic. I acceptar una dada incòmoda: els abusos minven en paral·lel al procés de secularització i la disminució de l’autoritat i la influència social del clergat. 

La imatge que el mirall retorna no agrada a la cúpula, tret de bisbes com el de Terol que se centren a demanar perdó i reparar les víctimes. I què hem de fer?, pregunten. Doncs vendre la casa i anar de lloguer. Potser l’epitafi del cardenal Newman, que en vida advertia sobre els perills de la complaença (“La bona consciència és l’obra mestra del dimoni”), els és un far útil: “Ex lumbris et imaginibus in Veritatem” (De les ombres i de les imatges cap a la Veritat).