El mirall francès

Els parisencs ens hem acostumat a veure patrulles d’entre 3 i 5 soldats de l’exèrcit pel centre de la ciutat. Porten el dit al gallet de seguretat de les metralladores i caminen molt lentament, separats dos metres de distància entre ells. El primer que sobta per als que hem crescut en una cultura mediterrània com la de Barcelona és el silenci que hi ha entre aquesta força d’ordre i els vianants. No es creuen mirades, no hi ha intercanvis ni contacte fortuït. Els despistats no els pregunten adreces, com passa sovint amb aquelles persones que de prop o de lluny van uniformades. Per respecte, per por, per prudència, són com un cos estranger que dos anys i mig després segueix sense encaixar en una ciutat europea. Aquesta convivència silenciosa és una de les conseqüències més visibles de la sèrie d’atemptats ininterromputs que ha patit la República Francesa en els últims 30 mesos: Charlie Hebdo, Hyper Cacher, Villejuif, Thalys, Bataclan, Magnanville... A l’estudi que vam titular Vivre ensemble face aux peurs apuntàvem amb el director de l’Institut Jacques Delors, Yves Bertoncini, altres conseqüències més profundes.

La primera, la importància de trobar símbols forts que permetin a la societat plantar cara a la por. Després de Charlie Hebdo, el 10 i l’11 de gener del 2015, França va oferir al món dos moments que quedaran per sempre associats a la combativitat i a l’orgull de la ciutat. El primer en forma de la proclama Je suis Charlie, i el segon amb una marxa excepcional que va reunir forces polítiques vingudes d’arreu del món -i sovint enfrontades- per desfilar agafades del braç. En aquest sentit el mirall francès convida a una mobilització excepcional on Barcelona pugui expressar l’orgull de ser una de les capitals del Mediterrani, un dels ports olímpics inoblidables i una de les ciutats que han exportat a Europa durant el segle XX més talent cultural i artístic.

De la mateixa manera, els últims 30 mesos a França també representen una advertència contra qualsevol banalització del component emocional -i, doncs, inevitable- d’una reacció tan humana com la por. En l’estudi ens fem ressò del fet que 8 de cada 10 francesos consideren “probable” un altre atemptat en els pròxims sis mesos. Un estat anímic que pot tenir un impacte en la vida política, com va passar durant la campanya presidencial francesa i la instrumentalització que en va fer el FN per promoure propostes xenòfobes i autoritàries. La por també ha estat molt present a França a l’hora de determinar quines mesures legals i judicials són les adequades. L’estat d’emergència s’ha normalitzat, i el 6 de juliol passat la nova Assemblea va votar la sisena extensió de l’estat d’urgència i la integració de les mesures excepcionals dins el dret comú. És a dir, que l’autoritat administrativa s’emancipi del control judicial i no necessiti el vistiplau d’un jutge per poder procedir a fer escorcolls i arrestos domiciliaris. Una contundència no exempta de perills, tal com s’han afanyat a avisar Amnistia Internacional i el diari Le Monde, que adverteixen dels riscos de banalitzar una situació en què, com deia Montesquieu, “el poder no tingui cap poder per controlar-lo”. I el 31 de juliol, el grup de 12 advocats que estan assignats d’ofici als casos més greus de terrorisme jihadista alertava en una tribuna al mateix Le Monde contra “la deriva d’una justícia predictiva”, afirmant que en matèria de lluita antijihadista França s’ha conformat a actuar “de manera reactiva, producte de l’acumulació de diferents lleis improvisades després dels esdeveniments dramàtics dels últims anys”. Els 12 brillants advocats i advocades, amb més experiència que ningú en aquesta qüestió, avisen: “Ens sembla que no podem conformar-nos a actuar de manera reactiva per ser coherents i eficaços”. Proposen tres “pistes” d’actuació. La primera, catalogar de manera suficientment diversa tots els delictes associats al jihadisme per castigar amb precisió. La segona, reflexionar sobre quin ha de ser l’objectiu de les penes. “¿Algú dubta encara que la política penitenciària a França no promogui la radicalització per a aquests individus que no reconeixen cap legitimitat en el sistema judicial del país?”, es pregunten els experts. I la tercera, lluitar contra el terrorisme sense fer ni una sola concessió en matèria de drets i valors.

Barcelona necessita trobar un equilibri entre aquella por que hem de combatre sempre des de l’orgull de saber el que som i aquella que des de la humilitat ens vacuna contra la instrumentalització i les derives. Els bocins del mirall francès són, per desgràcia, també lliçons per a Europa.