El mirall del '30 minuts'

El 30 minuts de diumenge enganxava ràpidament. Les amistats perilloses presentava uns casos que t’obligaven a continuar veient el reportatge per entendre el perquè d’aquelles situacions. Periodísticament el programa comptava amb unes testimonis molt potents, unes històries colpidores i experts que donaven de manera aclaridora un context als casos que s’exposaven. El reportatge també era oportú: tenia la funció d’informar i posar en alerta els espectadors d’unes pràctiques a través de les xarxes socials sobre les quals cal estar previngut. Però també tenia la finalitat de consolidar la idea que les víctimes de ciberassetjament, de violència sexual, de sexting o d’estafes econòmiques no han de ser estigmatitzades ni culpabilitzades per allò que els ha passat. Les amistats perilloses és d’aquells reportatges que són útils de recomanar o visionar.

El reportatge procurava no estigmatitzar l’ús de les xarxes socials com a plataforma per lligar. En els casos de violència sexual, lligar a través de les xarxes té el mateix risc que lligar en un bar o una discoteca. Que l’home sigui un violador no ve determinat pel sistema amb què s’hi contacta. Però en molts altres casos les històries giraven al voltant d’una situació de vulnerabilitat psicològica, de confiança cega malgrat la situació de desconeixement, misteri o incertesa. Hi havia un fet molt destacable en el reportatge: totes les víctimes eren dones. Tot i que en algun moment se’ns explicava que també hi havia homes enganyats mitjançant l’ús de vídeos sexuals, les que s’acabaven posant davant de la càmera per explicar el seu testimoni eren dones. I les històries d’abús i frau tenien com a punt de partida situacions amb un component emocional: desig de practicar el sexe, de trobar parella, de flirtejar o d’establir noves amistats i complicitats. El reportatge s’esforçava també per explicar les circumstàncies de les diferents històries perquè, siguem sincers, en alguns casos concrets sobre estafes romàntiques era gairebé inevitable que l’espectador es preguntés com era possible que algú caigués de quatre potes en aquell engany. Provocava certa perplexitat veure com algú finalment cedia a peticions inversemblants o a donar molts diners a individus desconeguts que explicaven un drama des d’alta mar. El 30 minuts intentava explicar-ho. I, per tant, el reportatge feia reflexionar sobre si cada vegada serà més necessari analitzar l’ús de les xarxes socials no només des d’una òptica tecnològica, criminal o judicial sinó també des d’una perspectiva de la conducta humana i per experts en psicologia. Vam veure una seqüència que es desenvolupava en una aula on s’alliçonava sobre aquests aspectes, i potser aquest és l’àmbit en què cal aprofundir. Les xarxes no com la causa o l’origen de tot plegat sinó com un mirall, com l'espai on observar les fragilitats emocionals i les situacions de vulnerabilitat personal que cada vegada més ens descriuen com a societat.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió