Precisament perquè vivim una època de pessimisme ambiental, no podem desaprofitar cap oportunitat de celebrar èxits col·lectius que ens recorden, tossudament, que al costat dels nostres fracassos hi ha motius per creure en nosaltres mateixos. Aquí en va un: els 40 anys de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD), que es va celebrar dimecres a Barcelona.
Són 40 anys d'un contrast absolut. El 1984 no hi havia gairebé res que no fos resignació per a les persones amb discapacitat i les seves famílies. Era l'època del "només que algun dia el meu fill pogués anar sol pel carrer, jo ja estaria content", l'època dels "disminuïts", paraula amb què s'hi referien a la Constitució i la pionera Lismi, la llei d'integració social dels minusvàlids.
Avui, després de la frase visionària de Montserrat Trueta, fundadora de la FCSD, "accepto el diagnòstic però no el pronòstic", és l'època de les "persones amb discapacitats" (el canvi va arribar a la Constitució el febrer d'aquest any), la inclusió sociolaboral i l'emancipació personal, l'època d'exercir els drets i arribar a tenir la clau de casa com a metàfora de tenir la clau de la pròpia vida. No en tots els casos, esclar, però sí en força i com a horitzó per a tothom.
I avui ja no només parlen el pares i els especialistes, sinó que les persones amb discapacitat han pres la paraula. I ens diuen una cosa molt senzilla: en la nostra vida atrafegada de cada dia, ens falta la seva mirada, la dels que des d'una altra velocitat vital i una sensibilitat desproveïda de malícia ens recorden tot el que ens perdem si no som capaços de caminar al seu pas, d'acord amb les seves capacitats. Felicitats i gràcies a la FCSD.
