Miracles a la 'Corpo'

Demanem a TV3 que sigui líder. I que sigui líder fent programes de qualitat, educatius i d'interès general, just al contrari de la teleporqueria que ofereixen les privades que lideren l'audiència a les Espanyes. I també li demanem que reinverteixi en les productores del sector audiovisual per ajudar el teixit industrial català. I que sigui una eina de construcció nacional i d'enfortiment de la llengua. I que sigui pionera en l'oferta de serveis a la carta a internet perquè les pràctiques de consum televisiu de la població estan canviant. I que actuï de motor per a la creació del mercat de consumidors en català. I que no oblidi mai que és un servei públic; que sigui plural i rigorosa. I mentre li demanem tot això li retallem més de 30 milions d'euros del pressupost, justament en el moment que els ingressos en publicitat són més baixos que mai. Mònica Terribas és molt bona, però li estem demanant que faci miracles.

Els últims cent dies ja s'ha escrit molt sobre les retallades del govern bipartit de Mas. Fa quatres dies el secretari general de la Presidència, Francesc Homs, en va anunciar una altra: la retallada d'un 10% als mitjans públics. Les retallades que afecten directament les polítiques bàsiques de l'estat del benestar han tingut una contestació ciutadana comprensible i proporcional a la gravetat de la situació. Però altres retallades que afecten directament la columna vertebral de la nació no han tingut la mateixa reacció. No voldria ser tremendista, només fer constar que ha costat molts anys d'esforços bastir i consolidar l'espai català de comunicació, fonamental en un cultura que no té les eines d'un Estat propi.

Per ara només s'ha alçat la veu dels periodistes del Grup Barnils, que han expressat la seva preocupació per la retallada de pressupost i per les darreres decisions del Govern en l'àmbit dels mitjans. Els periodistes alerten, amb raó, que la retallada no es pot fer només valorant els paràmetres econòmics o d'estalvi, sinó que s'han de preveure les conseqüències que pot tenir sobre el sistema comunicatiu català, ja de per si prou feble. I citen com a exemples la desaparició de l'empresa pública Comunicàlia, que distribuïa continguts en català a les televisions locals i comarcals, i la indefinició sobre el futur del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, que després de cinc anys s'ha consolidat com l'eina més eficient de mesurar les audiències dels mitjans catalans. En el seu comunicat, el Grup Barnils cita també el que al meu parer és una decisió només explicable des del sectarisme polític: la destitució de Saül Gordillo, fins ara director de l'Agència Catalana de Notícies, que havia convertit l'ACN en una agència pública de notícies de primer nivell i econòmicament solvent.

Qui no es consola és perquè no vol; podria ser pitjor. Amb el debat obert arran de la supressió de la publicitat a TVE, almenys el Govern català ha descartat eliminar la publicitat a la televisió, una amenaça que feia perillar el sistema de finançament mixt de la CCMA des que el grup parlamentari de CiU al Congrés de Diputats va votar fa poc més d'un any -amb Duran i Lleida al capdavant- a favor de la llei de l'audiovisual de Zapatero. La llei espanyola és un exemple clar de fins a quin punt els interessos dels grans operadors privats espanyols poden arribar a condicionar les polítiques públiques del govern de l'Estat, per molt d'esquerres que es digui. TVC no pot estar subjecta a aquesta llei; no es pot quedar sense publicitat, perquè només amb recursos públics es convertiria en la televisió pública nacional més pobra i afeblida del panorama audiovisual. I el mateix pot passar a Catalunya Ràdio, tot i que en aquest cas el Govern no ha parlat amb tanta claredat; recentment, el CAC va reduir la publicitat màxima a 6 minuts per hora i el Govern no n'ha descartat encara la supressió definitiva. La crisi és dura i té molts rostres; les llistes d'espera a la sanitat, la sisena hora en un calaix, serveis socials precaris, entitats que no poden treballar perquè no els arriben els ajuts promesos. Tothom s'ha d'estrènyer el cinturó. Però justament les indústries culturals poden ser una alternativa com a país, un factor de creació de riquesa i de llocs de treball a la societat de la informació i el coneixement.

És una bona notícia que el consell de govern de la CCMA hagi presentat un pla seriós per garantir que no hi haurà despeses supèrflues. Però una empresa de comunicació no és només un negoci, sinó un servei cultural; hauria de rebre un tracte diferenciat. En altres països europeus s'apliquen normatives que preserven les empreses de comunicació dels mers interessos econòmics perquè consideren que han de ser els garants de la llibertat d'informació i el pluralisme, però nosaltres considerem l'audiovisual una despesa més a retallar. Si limitem la capacitat econòmica dels mitjans públics i els impedim oferir una oferta atractiva i de qualitat a la ciutadania, no podem esperar que siguin líders, moderns i que ofereixin el servei públic per al qual van ser creats.