Aquests dies he recordat el gran esdeveniment que suposava, a finals dels seixanta i a principis dels setanta, rebre a casa els fascicles de la Gran Enciclopèdia Catalana. Els meus pares, que eren mestres, van ser una de les moltes famílies catalanes que van comprar aquella col·lecció. Dels fascicles es passaria a aquells característics volums de color verd fosc que lluirien a les prestatgeries de moltes llars i de moltes escoles. Se’n van acabar venent dues-centes mil col·leccions. Un autèntic miracle.
Després del genocidi cultural que va suposar el franquisme, el país necessitava poder accedir a totes les branques del saber en català i calia una obra que assentés els fonaments de la cultura nacional. Aprofitant les petites escletxes que anava deixant la dictadura, un grup de persones, procedents de diferents branques del catalanisme, es van unir en l’aventura de la Gran Enciclopèdia Catalana més en clau de resistència i de construcció nacional que no pas pensant en la viabilitat financera.
En concret, la idea d’elaborar la Gran Enciclopèdia Catalana la va tenir el 1964 Enric Lluch, que aleshores treballava a l’editorial Planeta, però el gran impulsor del projecte va ser Max Cahner. I els diners els va acabar assegurant la Banca Catalana de Jordi Pujol.
Inicialment s’havien plantejat quelcom força menys ambiciós, com era la traducció d’una part de l’enciclopèdia italiana Garzanti, sobretot totes aquelles entrades de temàtiques més universals, i complementar-la amb les pròpies especificitats catalanes, fent servir de base el Diccionari de Pompeu Fabra del 1932. Però de seguida es va veure que, si es volia una obra a l’altura dels grans països europeus, per demostrar que també es podia fer ciència en català, s’hi haurien de destinar moltes més persones i molts més recursos. I que no en sortirien tres volums, sinó uns quants més.
Les dimensions faraòniques que va acabar adquirint aquell projecte editorial, amb una plantilla d’un centenar de treballadors, van comportar tensions continuades entre els finançadors –el catalanisme burgès– i bona part dels redactors i el seu primer director, Jordi Carbonell –procedents, majoritàriament, del catalanisme d’esquerres–. Un dels principals reptes amb què es van trobar va ser que, rere l’aparent asèpsia de cada entrada enciclopèdica, s’havia de consensuar el relat amb el qual s’estava explicant el país.
Al final, i després d’uns esforços col·lectius ingents, amb un primer volum editat per Edicions 62, l’obra va tirar endavant i van sortir a la llum un total de quinze volums (més dos de suplements). Un miracle.
Si aquests dies he estat pensant en tot això és arran de les preocupants notícies sobre la delicada situació econòmica de la Fundació Enciclopèdia Catalana i la possibilitat, gens remota, que el grup impulsor de l’obra magna acabi fent fallida a causa de l’acumulació de deutes.
Espero que encara no sigui massa tard i que la continuació d’aquest projecte tan cabdal per a la nostra història recent no acabi de la pitjor manera. Cal que, des de totes les esferes, es trobi una solució viable perquè un projecte en majúscules com aquest no passi a mans d’alguna empresa sense arrelament a casa nostra i, conseqüentment, sense cap sensibilitat sobre el que Enciclopèdia Catalana ha representat i sobre la nació que ha ajudat a recuperar. Parlem d’una editorial que no només ha estat clau per explicar una idea de país, els Països Catalans; també ha estat una eina imprescindible per a la reconstrucció nacional de la dictadura ençà. Per desgràcia, no seria la primera vegada que una institució sense la qual és impossible entendre la segona meitat del segle XX català acaba en mans d’un mercantilisme que no fa justícia a l’esforç que van fer tants homes i dones en els moments i les circumstàncies més difícils.
Cal un esforç col·lectiu, econòmic i social, sí, però també polític i institucional, per assegurar que tot el llegat d’Enciclopèdia no es malmeti ni quedi diluït dins d’empreses amb nul·la consciència nacional. Un esforç que garanteixi la continuïtat, encara que sigui en unes altres mans, dels anhels dels fundadors d’un dels projectes més ambiciosos i més reeixits –malgrat totes les vicissituds– d’aquella Catalunya que va sobreviure durant la llarga nit del franquisme.
