Un miracle anomenat 'tradició'

Jaume Vallcorba troba previsible que Catalunya donés un Verdaguer com França va donar un Mistral, però se sorprèn que la tradició romanticota del XIX no acabés amb Maragall i que, tot d'una, es fes el miracle dels noucentistes, que haurien apropat la cultura provinciana a Europa en topar-se amb un Prat de la Riba comprensiu. El nostre editor sap molt bé que en la història de la literatura i del pensament no hi ha mai tots d'una ; que no hi ha Curiositat sense Estudis Universitaris Catalans. Sap que Prat no va comprendre els intel·lectuals sinó que va establir-hi una simbiosi total, perquè de fet fins al 36 la cultura va ser el camp en què la política catalana va tenir la corda més llarga: ens va costar molt mancomunar les diputacions però en canvi la Bernat Metge, la Llibreria Catalònia o la Revista de Catalunya van tirar endavant en temps de Primo de Rivera.

Si Verdaguer va tenir més continuïtat que Mistral és perquè al Principat la recuperació literària connectava més amb el gruix del poble, que era analfabet però encara ho era en la llengua pròpia. Si no, la burgesia no hauria pogut utilitzar el català com a carta política i la llengua hauria seguit el trist camí del provençal, el bretó, el gaèlic o el sard. Per això la Renaixença floralista i la pitarresca van poder abandonar el provincianisme respecte a Espanya. I per això les generacions següents van abandonar-lo respecte a Europa, perquè no hi ha tradició fragmentable, com D'Ors sabia i algun òrsida ha ignorat.