Miquel Utrillo, un ‘descobridor’ del Greco (1934)

Del crític d’art Rafael Benet (Terrassa, 1889-Barcelona, 1979) a La Veu de Catalunya (21-I-1934). Tal dia com avui de fa noranta anys va morir el pintor i promotor cultural Miquel Utrillo i Morlius (Barcelona, 1862-Sitges, 1934). Enginyer de formació —i de professió durant un temps aquí i a l’estranger—, viatger i periodista, integrava amb Rusiñol i Casas el nucli del modernisme artístic català. Benet, també pintor, traspua en aquesta necrologia un cert distanciament generacional o de vella rivalitat dins el gremi de la crítica. Imatge: Utrillo en un dibuix de Ramon Casas.

[...] No és cap secret que Miquel Utrillo donà generosament el seu nom a l'Utrillo francès, Maurice Utrillo. Un dia, Suzanne Valadon es presentà plorant al cabaret Lapin Agile, concorregut aleshores pels artistes de Montmartre. El nostre Utrillo freqüentava aquell lloc de cançons sentimentals o humorístiques, amb Casas, Rusiñol, Zuloaga i altres amics. Suzanne Valadon, aleshores artista sense gaire fama, es desfeia en llàgrimes. Alguns concurrents preguntaren a aquella xicota què tenia. Ella contà totes les seves trifulgues. Suzanne, soltera, havia estat requerida en casament, però perquè aquest es pogués efectuar se li exigia que el seu fill tingués almenys un nom. Utrillo, jove aleshores i solter encara, no es feu pregar gaire: generosament donà el seu cognom al qui més tard havia d'ésser un dels quatre o cinc pintors més considerats de l'actual Escola de París. Aquest gest del nostre Utrillo és avui conegut arreu. Les cròniques i les monografies d'art modern han explicat a França, moltes vegades, el comportament d'aquell jove enginyer amic d'artistes, cavaller espanyol, que en un gest romàntic consolava una desconeguda sense valiment. Fora de la Península, el nom de Miquel Utrillo també és conegut per ésser considerat com el que pertany a un dels descobridors del Greco. El nom d'Utrillo figura en les bibliografies estrangeres entre els noms de Meier-Graefe i Barrés: fou realment el nostre Utrillo un dels descobridors vuitcentistes del Greco. Una de les glòries més pures del crític d'art que hem perdut per sempre, és, ben segur, l'haver contribuït amb els seus escrits a valorar, entre nosaltres, la força i l'originalitat del gran cretenc. Utrillo, amb Rusiñol, Casas, Zuloaga i altres artistes innovadors d’aleshores, descobriren el Greco i el deslliuraren del mot extravagant amb el qual l'havien obsequiat les generacions acadèmiques fins a les mal anomenades romàntiques. Es pot dir que els veritables romàntics foren a casa nostra els homes del Cau Ferrat, dels IV Gats, de les festes modernistes. Els qui erigien a Sitges, pàtria adoptiva de tots ells, un monument a Doménikos Theotokópulos, el grec educat a Venècia i l'evadit en un dinamisme angèlic en tocar les terres roges i ocres de Toledo. Miquel Utrillo és, doncs, un dels nostres que més ha contribuït a retornar al Greco el reconeixement que en vida havia ja conegut. Però cal subratllar també entre tantes obres que Utrillo, home de gran cultura artística, havia realitzat la fundació de Pèl i Ploma i de Forma, revistes d'art que contribuïren a crear i que recolliren uns moments de l'art català, damunt dels quals es fonamenta l'existència del moment artístic que ara vivim. És amb veritable emoció i amb un punt d'enveja —puix que mai les nostres revistes d'art han tornat a tenir un moment tan esplèndid— que hom fulleja avui aquelles publicacions dels homes dels IV Gats, en les quals la mà plena de jovenesa de Miquel Utrillo es mostra enèrgica i sensible.