Les forces armades davant del Procés

Les forces armades espanyoles són conscients, des de fa dècades, de la necessitat de guanyar credibilitat i estima entre la ciutadania de l’estat espanyol i, sobretot, davant d’aquells que són hereus dels que van lluitar per la República i per les llibertats a Catalunya i Euskadi.

D’altra banda, saben que el nacionalisme espanyol els ha utilitzat com a pretorians dels seus interessos i del seu projecte nacional, d’arrel indubtablement castellanista i franquista.

També han hagut de fer un gran esforç per la vergonya i la deshonra que comporten una guerra civil i els intents, en plena Transició, d’un reduït nombre de militars i guàrdies civils, nostàlgics del franquisme: l’exemple més emblemàtic és el 23-F.

Les forces armades es van trobar davant d’una gran cruïlla: seguir sent la guàrdia pretoriana de les essències d’una manera d’interpretar la complexa i suposada nació espanyola o bé convertir-se en un exèrcit professional, tècnicament molt modern, basat en els principis democràtics i que s’incorporés i col·laborés amb els exèrcits del bloc occidental.

Aquests canvis van tenir uns primers responsables: el ministre Narcís Serra, el general Cano Hevía, el general Gutiérrez Mellado i tants d’altres, que van transformar les forces armades, que van passar de ser forces pretorianes del règim espanyol a ser un exèrcit democràtic, integrat a la Unió Europea i l’OTAN. Durant dècades -deixant morts, en acte de servei, més d’un centenar dels seus professionals i, d’altra banda, desplegant cent trenta-cinc mil efectius per torns a tot el món- s’han guanyat la credibilitat al Kurdistan, l’ex-Iugoslàvia, el Líban, l’Iraq, l’Afganistan, el Congo, el nord d’Àfrica i, més recentment, als països bàltics, Polònia i Romania. A això cal afegir-hi operacions navals a Somàlia, el Líban, el golf de Guinea, etcètera. Unes forces armades professionals, democràtiques, que estan lluny d’aventures de seguretat interior.

Ara, amb el procés català en marxa, la ministra Cospedal, amb llenguatge franquista i dictatorial, pretén atemorir tot exhibint la potència de les forces armades.

Evidentment, les forces armades tenen uns deures que els marca una Constitució que els seus antecessors franquistes van concebre com a gran gàbia per als pobles d’Espanya. Les forces armades no poden ser una solució i, lògicament, els professionals que les integren ho saben. Porten anys voltant pel món i saben que tot és més complex que lleis i Constitucions. El Kurdistan, l’Iraq, l’ex-Iugoslàvia... els donen l’experiència i el coneixement per ser cauts i no deixar-se entabanar per la ministra Cospedal i la seva estratègia dialèctica franquista i dictatorial. Es diu que hi ha generals i alts comandaments que han fet arribar al govern espanyol que, al seu parer, si no hi ha violència i terrorisme el que cal és la negociació política, i no són ells els qui han de solucionar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

En aquesta línia, les forces armades no volen que se’ls involucri en aventures contra la ciutadania de l’estat espanyol perquè saben, com ningú, el que els està costant canviar la seva imatge. Es van contenir, en part, en el conflicte armat d’Espanya-Euskadi. I ara es mantindran al marge del conflicte polític -i pacífic- entre Espanya i Catalunya. Aquesta és la crua realitat, que fa mal a la casta dels sectors poderosos de l’Estat.

Les forces armades són conscients també que la idea d’una pàtria, “grande y libre”, els ha allunyat d’una gran part de la població espanyola. Quin percentatge de professionals de les forces armades pertanyen a les classes populars de l’estat espanyol? I quants professionals de les forces armades procedeixen d’Euskadi i Catalunya?

Ja hi ha professionals i comandaments de les forces armades que han començat a estudiar el model de defensa del Quebec, Escòcia i, sobretot, Bèlgica -amb el model de tropes flamenques i valones-. Totes aquestes són al marc de l’OTAN amb tota normalitat.

Què han fet les forces armades? Doncs quatre gaites gallegues a les Brilat (Brigada Aerotransportada) o un centenar de professionals d’origen àrab a Ceuta i Melilla, a Regulares (suposades forces indígenes), etcètera.

No hi ha projecte plurinacional, plurilingüístic i pluricultural a les forces armades. És ciència-ficció. Només hi ha projecte d’assimilació al projecte nacional d’arrel castellana i centralista. Les dècades passades des del franquisme han democratitzat les forces armades però no les han adaptat a la realitat plural de l’Estat. Abans que sigui tard, convé que les forces armades facin una gran catarsi en aquest sentit.

Espero que, en aquests dies escassos que ens separen de l’1-O, tots reflexionem. I, sigui quin sigui el resultat, caldrà replantejar-se la relació de Catalunya amb les forces armades i explicar a la ciutadania catalana que els costen anualment més de 2.000 milions d’euros. És inadmissible que alguns, de manera irresponsable, amenacin amb usar-les contra Catalunya, com si no fossin nostres també i no les estiguéssim pagant.