Vulnerables
El diumenge 8 de juny aquest diari va publicar un reportatge sobre el TOC. L’acrònim TOC remet al trastorn obsessivocompulsiu, un conjunt de malestars anímics que provoquen angoixa i que es manifesten en forma d’obsessions. Per tal de rebaixar la tensió, qui el pateix duu a terme tot tipus de rituals compulsius compensatoris que acaben sent infructuosos. La compulsió, de vegades visible i d’altres no, sempre és insuficient, i l’angoixa reapareix, incrementada, exigint més i noves compulsions.
Com succeeix amb qualsevol tipus d’experiència, qui no la viu no sap ben bé de què es tracta. Amb tot, podem dir que 'obsessió' prové del llatí i vol dir 'setge', una etimologia que és, en aquest context, prou gràfica. Tots en tenim, de pensaments pertorbadors i recurrents, però qui pateix TOC sap que la seva manera de viure’ls no és tan comuna. És com estar segrestat per una part d’un mateix que, sabent que és del tot hiperbòlica, et domina i et fa sentir del tot impotent.
Un dels elements generadors d’aquesta angoixa és la culpa. Arribar a relativitzar el cercle obsessiu passa, també, per liquar el pes de la culpa que el promou. Les investigacions apunten que haver rebut una educació severa pot dur a ser massa exigent amb un mateix i opressivament perfeccionista, cosa que propicia el sorgiment d’aquest tipus de malestars. Per tant, ajustar els processos educatius pot contribuir a alleujar-los.
Hi ha, però, més elements que hi incideixen. Per exemple, la seva estigmatització. És en aquest sentit que ens convé, com a societat, desconstruir el tabú de l’afecció mental. Perquè tan important és procurar una teràpia psiconeurofisiològica (som, al capdavall, una realitat holística), com acceptar de manera realista la vulnerabilitat que ens constitueix. L’única normalitat que existeix és estar afectat per afliccions no desitjades i que ens fereixen. Sigui la del TOC o qualsevol altra.
Klaus Gauger explica en el seu llibre 'Meine schizophrenie' [La meva esquizofrènia] com se li va manifestar la malaltia mentre preparava la seva tesi doctoral. El punyent relat, escrit en primera persona, ajuda a entendre una vivència en la qual també juga un paper important la relació individu-col·lectiu. La manera en què, com a grup social, concebem la malaltia i el guariment, la persona i el professional que l’ajuda, la vida i les seves vicissituds, incideix en la vivència de l’afecció. Per això, i precisament perquè no es pot frivolitzar amb el patiment, cal reivindicar poder expressar-lo en tota la seva realitat. En primer lloc, per utilitarisme, perquè la primera gran victòria davant de qualsevol problema és poder, si es vol, comunicar-lo. Ser, en definitiva, capaços de descarregar l’aflicció i descobrir que en la vulnerabilitat i les seves múltiples formes ens hi trobem tots. I en segon lloc, perquè mirar les coses de cara és l’única manera de trobar solucions eficaces.
Tots els mals anímics toquen d’alguna manera el nervi de la incertesa de viure i conviure, i la cara no sempre amable de l’existència. Som vulnerables i fal·libles, i és el nostre repte personal i indefugible trobar els equilibris que ens fan bé. Alhora, però, els mals anímics també evidencien la manera comuna amb què integrem aquesta, la nostra, condició.
Impel·lits al subtil però constant consum de la ficció d’una vida sempre feliç, podem sentir-nos penalitzats quan alcem la veu per expressar aquesta realitat. Patiments socioeconòmics, físics i, per descomptat, anímics, són sistemàticament amagats per no deixar veure allò que més temem: sentir-nos vulnerables i rebutjats. Una dinàmica social del tot patològica que, dissortadament, fa encara més forts aquests temors. Perquè, contràriament, és a través del reconeixement mutu i sincer, de l’estima i del perdó, que se’ls mitiga. Fàcil d’escriure, difícil de fer, i encara més de mantenir. Però, com diu la dita, "d'anada o de tornada, els traginers fan trobada". Així que sí, amb constància i voluntat, els traginers podem fer trobada.