Embrions i manipulació genètica: què ens fa ser humans?

Som a les portes de l’eclosió definitiva del debat sobre la manipulació genètica. Abans-d’ahir Nature confirmava una de les notícies de l’any: un equip internacional de científics ha aconseguit modificar genèticament embrions humans. En concret, l’equip ha aconseguit corregir una mutació que comportava un alt risc de patir una malaltia cardiovascular. A més, l’acció terapèutica s’ha dut a terme sense danys col·laterals en el genoma dels embrions, cosa que la diferencia d’altres temptatives.

L’èxit biomèdic és indiscutible. No només posa en relleu la bona qualitat de la recerca que es duu a terme, sinó que també ens fa conscients de la gran capacitat que tenim d’interactuar i modificar el món biològic. Una altra cosa són les implicacions ètiques i socials que se’n deriven, que, com alerta Daniel Dorsa (Universitat d’Oregon), són complexes i demanen especialment per a aquest cas concret un debat i un consens social ampli i transversal.

El debat ja s’entreveu per on anirà. D’una banda, hi haurà els que veuran amb recel la voluntat de conquerir fins al mil·límetre la vida (volem ser com déus). De l’altra, els que somriuran en veure confirmada la seva convicció que la ciència no s’atura davant cap abisme (ja no ens cal cap divinitat per explicar el món). I, al mig, els que es mostraran indiferents perquè actualment aquest descobriment no alleuja les penúries reals de la seva dura quotidianitat.

Des d’un punt de vista bioètic cal dir que el tema és fascinant. Però allà on es toca el moll de l’os, és a dir, la vida, la mort i els relats de sentit que en conferim, la racionalitat s’encongeix. Les respostes trontollen amb facilitat, i aleshores emergeixen les conviccions fortes (les religions monoteistes, sobretot, però també el materialisme acèrrim) que venen a compensar els forats que el discurs ha deixat pel camí. ¿Està bé que s’investigui amb embrions?

La nova etapa que s’obre per a la investigació biomèdica amb embrions humans acaba de desmuntar la creença que existeix “una” essència humana prefixada i estable. I encara no sabem què podem arribar a modificar. Però entre l’alarmisme i el triomfalisme, particularment trobo més acurada la posició aristotèlica del terme mitjà, la que s’adapta al pas dels esdeveniments i que jutja què convé en cada moment acotant les posicions més maximalistes. El món és obert, i el que pot passar és massa imprevisible per dir què està bé i què no del nou paradigma que se’ns acosta.

Per això la veritable partida es juga en el terreny de la bioètica. L’honestedat envers els límits del que es pretén conèixer, la responsabilitat de la recerca que es duu a terme i la projecció d’esperança que orienten els seus èxits haurien de ser els seus principals elements de reflexió. La darrera pregunta, però, queda oberta, la que es qüestiona si no és massa temerari, atès que parlem d’éssers humans i no angelicals, posar en mans de l’Homo sapiens sapiens una tècnica com aquesta.

De tota acció i omissió humana se’n deriva una responsabilitat. Ni el mateix Albert Einstein se’n va poder desempallegar. La seva teoria de la relativitat va donar peu al desenvolupament de la bomba atòmica, i és famosa la polèmica que va protagonitzar respecte a aquesta qüestió. La carta escrita per ell el 1939 al president Roosevelt en la qual li planteja indirectament la possibilitat d’iniciar la recerca per a la consecució de la bomba en va ser el detonant. Després, el 1945 Einstein va mostrar un penediment públic i reiterat.

La ciència no és un discurs neutre. La ciència la fan els científics, persones de carn i ossos, amb sentiments i conviccions, i a més l’acompanyen una sèrie d’interessos no sempre lloables de potents actors públics i privats. Tanmateix, el dilema de si està bé o no interactuar amb embrions no es resol amb quatre codis de bones pràctiques, perquè, tot i que poden ajudar, en el fons els que els fem no som portaveus de cap veritat suprema ni membres de cap casta privilegiada. És de l’ús o abús que com a societat fem de tècniques d’aquest estil del que depèn la bondat dels progressos científico-tècnics.

El cientisme pur i dur té poca cosa a dir. Aquí ens movem en el terreny de les voluntats i de les eleccions, de l’ètica de la convicció i de l’ètica de la responsabilitat, i fins ara no s’ha demostrat que no siguem lliures per escollir què fem amb el que anem descobrint. Per això val més no refiar-se massa del que nosaltres, els humans, ens podem arribar a fer a nosaltres mateixos. La història ens demostra que cal ser prudents, quan no directament malfiats, amb els deliris de la voluntat de poder.