Valtonyc, una estocada més a la justícia espanyola
Expresident del Consell de l’Advocacia CatalanaLa setmana passada, casualment un dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, el Consell General del Poder Judicial obria el nou any judicial amb un dur discurs del seu president. Carlos Lesmes defensava el poder que representa i titllava d’absolutament ignorants els que diuen que cap jutge pot decidir contra la voluntat popular. També sostenia que en temps de postveritat es persegueix la immunitat sota l’aixopluc aparent de la voluntat popular. Sense fer cap menció explícita al Procés, de forma implícita deia a molts catalans ignorants i mentiders i defensava fèrriament totes les resolucions judicials espanyoles davant uns tribunals europeus que gosaven interpretar de manera unilateral conceptes jurídics autònoms de l’espai europeu de llibertat, seguretat i justícia. Lesmes afirmava en el seu discurs que amb aquestes resolucions europees s’ha trencat el principi de confiança mútua entre estats, que es basava en una comunitat de valors, construïda després d’un llarg procés de coalició de voluntats, i rematava la seva exposició amb dues perles que no poden deixar indiferent cap demòcrata, ja que va dir sense cap mena de vergonya que es pretén erosionar la legitimitat del poder judicial fent un ús excessiu de la llibertat d’expressió i del dret de defensa.
Les paraules del president del CGPJ i del TS no són anecdòtiques ni han passat desapercebudes. Ja abans del discurs, el degà del Col·legi d’Advocats de Madrid no només negava l’empara al lletrat Gonzalo Boye, sinó que, amb un escrit surrealista com pocs, legitimava tota l’acció del jutge Llarena. Dies després el Col·legi de Madrid ratificava la no concessió d’empara a Boye, i els Col·legis d’Advocats de Màlaga i Melilla feien un comunicat donant tot el suport al jutge Llarena. Amb la postveritat de Lesmes, alguns col·legis d’advocats han caigut en el parany i estan erosionant un dels drets fonamentals més rellevants de la CE: el dret de defensa. La magnitud de la destrossa tindrà conseqüències de manera immediata. En aquest sentit, cal recordar que al Col·legi d’Advocats de París hi ha una sala amb els quadres dels degans que van ser decapitats per defensar el dret de defensa durant la Revolució Francesa, mentre que a l’Espanya del procés català es pot donar el cas que hàgim de fer sales per emmarcar els quadres dels degans que van defensar els jutges i que no van emparar els advocats que veien la seva llibertat de defensa pertorbada. L’advocacia del segle XVIII francesa era sens dubte més admirable que l’espanyola del segle XXI, o part d’ella.
L’altre front que qüestionava Lesmes era l’excessiu ús de la llibertat d’expressió, i això és també altament preocupant en qualsevol democràcia moderna. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg ja ha revocat sentències rellevants espanyoles, com la referent a la crema de fotografies del rei d’Espanya, i ha inserit aquestes accions en el marc de la llibertat d’expressió. Val a dir que les sentències del TEDH han de servir per anar reunificant les interpretacions dels ordenaments jurídics dels estats conforme a la seva jurisprudència. Si el TEDH interpreta qualsevol dret fonamental d’aquella manera, aquesta és la interpretació bona perquè és l’única.
La denegació de l’extradició del cantant Valtonyc és una altra gran bufetada al sistema judicial espanyol i en definitiva a la democràcia espanyola, perquè no pot haver-hi democràcia sense un poder judicial independent de qualsevol de les parts dels processos. A Espanya s’ha demostrat que la independència perilla quan es qüestiona la integritat de l’entramat institucional de l’Estat. Quan el mateix president del CGPJ i del TS pretén reduir la dimensió i l'abast dels drets de defensa i de llibertat d’expressió, tot està dit. El jutjat de Gant descarta els delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries a la Corona i amenaces i considera que les lletres de les cançons del raper s’emmarquen dins la llibertat d’expressió, una interpretació que segueix la doctrina del TEDH i que desemmascara i despulla la repressiva i venjativa justícia espanyola.
Això no va d’ideologies sinó que va de drets, i quan la tercera autoritat de l’Estat (quarta si comptem el monarca) i màxima del poder judicial es queixa d’un excés de dret de defensa i de llibertat d’expressió i nega la capacitat evolutiva de l’ordenament jurídic, s’està fent miques tot el sistema de garanties sobre el qual gravitava l'estat de dret. Un estat de dret que ara ja no existeix perquè la separació de poders, també creada al segle XVIII, ha passat a millor vida.
