Gonzalo Boye i els tentacles de l'Estat

Expresident del Consell de l’Advocacia Catalana i exadjunt a la presidència del Consell de l’Advocacia EspanyolaVaig tenir l’honor de ser adjunt al president del Consell de l’Advocacia Espanyola, l’il·lustríssim Carlos Carnicer, un brillant advocat aragonès i bon amic, que tot i la seva tossudesa aragonesa, no va poder executar el seu gran somni de crear una llei orgànica que regulés i desenvolupés el dret de defensa previst a l’article 24 de la CE. Em consta que la nova presidenta, la il·lustríssima Victoria Ortega, gran jurista càntabra i també bona amiga, està intentat per tots els mitjans assolir el somni del seu predecessor, en garantia de la millor de les defenses de tots els ciutadans i també per acotar degudament les garanties dels advocats en el desenvolupament de la seva professió, que no és altra que defensar de la millor manera possible els interessos dels justiciables.

Amb tranquil·litat social, totes les forces i col·lectius de l’àmbit jurídic semblaven remar en la mateixa direcció; més d’hora que tard aquesta llei hauria regulat el dret de defensa, dret sobre el qual gravita tot l’entramat de l’estat de dret. Però és obvi que el procés català ha estressat de tal manera el teixit institucional espanyol que la tranquil·litat s’ha transformat en inquietud i accions maquiavèl·liques, en les quals sembla que tot s’hi val, fins i tot la transgressió del molts dels pactes constitucionals quan el que es posa en entredit és la unitat del Regne d’Espanya.

Explica molt bé Gonzalo Boye el que ell anomena la teoria dels cercles concèntrics, una teoria que ve a dir que contra el Procés primer es va atacar els polítics i activistes amb la presó, les famílies també mercès a la presó i els embargaments econòmics cautelars, i que la següent línia d’atac serien les defenses i els seus advocats. Amb les querelles presentades contra la jutge belga per la comissió d’un presumpte delicte de prevaricació i contra Gonzalo Boye per induir-la a prevaricar, aquesta fase ja està en marxa.

Amb molt d’encert, i en l’intent de garantir l’exercici d’una escrupolosa i bona defensa, Boye va demanar empara al Col·legi d’Advocats de Madrid, i vet aquí la sorpresa que, en comptes d’atorgar-l'hi a ell, com a col·legiat del seu col·legi, el degà Alonso, sense que ningú l'hi demanés –és a dir, trencant la regla del principi rogatori i extralimitant-se completament de les seves competències com a degà d’un col·legi d’advocats–, el que va fer és donar empara al jutge Llarena, de tal manera que se'ns planteja l’irònic dubte de si no li hauria sigut més favorable a l’advocat demanar aquest auxili al Consell General del Poder Judicial...

El degà Alonso s’ha carregat completament la credibilitat del Col·legi d’Advocats de Madrid, i de ben segur que, amb independència de la ideologia política de cadascú, ha erosionat i limitat el vell somni de construir una llei orgànica del dret de defensa; si el degà del col·legi d’advocats més gran d’Espanya no defensa el dret de defensa, podria tirar endavant aquest projecte de llei? L’advocacia europea ja ha posat el crit al cel i li ha recriminat el seu posicionament, però el degà ni rectifica ni molt menys dimiteix, que és el que hauria de fer després de la destrossa que ha fet a tots els advocats i ciutadans. Entretant, davant d’aquesta gravíssima ferida institucional, el Consell General de l'Advocacia Espanyola calla, tot i debilitar amb el seu silenci el vell i gran somni del president Carnicer, i el Consell de l’Advocacia Catalana, afectat en primera persona per la proximitat de la controvèrsia jurídica i perquè, a més, alguns dels processats són advocats col·legiats en col·legis d’advocats catalans, de moment també calla.

El fet és d’una inaudita gravetat i explica, una vegada més, la debilitat democràtica d’un estat desproveït de tot rigor moral i on la manca de separació de poders ja no afecta només la intromissió de l’executiu en el judicial, sinó que el judicial, fins i tot, o qui sap si el mateix executiu, ha estat capaç de degollar la llibertat i la independència de la mateixa advocacia institucional, de moment per acció de la madrilenya, i per silenci de l’espanyola i de la catalana, silencis òbviament encara reconduïbles. Quan es diu que Espanya és la nova Turquia pel que fa a la protecció dels drets fonamentals, un voldria que no fos veritat, però quan es constata que la professió més independent del món, que sense cap mena de dubte és l’advocacia, és penetrada pels llargs tentacles d’un aparell estatal sense escrúpols, l’afirmació està més que constatada, i és que a Gonzalo Boye li hauríem de donar empara tots els advocats que creiem en la llibertat, i per descomptat els 83 col·legis d’Espanya, 'y ahí lo dejo'...