El trilema laboral

EconomistaBulgària, un país que fins fa un mes presidia la Unió Europea, té ara una població més petita que la de Catalunya: poc més de 7 milions d’habitants. Subratllo la paraula 'ara' perquè fa trenta anys, quan aquí érem 6 milions, allà n’eren gairebé 9. Centenars de milers de búlgars han emigrat a la resta d’Europa fugint d’uns salaris que són els més baixos de tota la Unió (en termes monetaris i en termes de poder de compra) i d’unes condicions laborals indecents. La cosa ha arribat a tal extrem que, d’acord amb les estadístiques oficials, actualment hi ha més búlgars treballant fora (2,5 milions) que dins de Bulgària (2,2 milions).

Aquesta diàspora ha fet que els empresaris experimentin dificultats per contractar treballadors, particularment de qualificats. No és només que la taxa d’atur sigui baixa (5,4%, segons l'Eurostat), sinó que els que han marxat són sobretot els joves més ben formats (més de la meitat dels que van marxar el 2016 tenien entre 20 i 39 anys).

Aquesta escassetat ha fet que la patronal búlgara hagi convençut el govern (del partit GERB, conservador i proeuropeu) de reformar la regulació laboral per tal de facilitar la contractació d’estrangers. L’objectiu declarat és importar mig milió de treballadors de les antigues repúbliques soviètiques, l'Índia, Vietnam, Tailàndia i Egipte. La proposta està sent combatuda pels sindicats i pel Partit Socialista (a l’oposició, pro-rus i antieuropeu), que addueixen que el que cal és millorar les condicions laborals a Bulgària per frenar l’èxode migratori i atraure emigrants búlgars. Vània Grigorova, del segon sindicat búlgar (Podkrepa), defensa que si els treballadors búlgars a l’estranger fossin “motivats amb oportunitats de progrés professional i salaris dignes, tornarien encantats al seu país”. En definitiva: la patronal (i els partits que li donen suport) diu que com que falten treballadors cal importar-ne, i els sindicats (i els partits que els donen suport) creuen que el que cal fer és millorar els salaris i reforçar la inspecció laboral per assegurar l’acompliment de la legislació i dels contractes laborals (s’estima que un 23% dels treballadors cobren menys del 80% del salari mínim).

Com que Bulgària ens agafa molt lluny, podem examinar el cas amb una fredor que segurament ens seria més difícil de tenir si estiguéssim considerant el nostre.

El cas búlgar posa de manifest que al món actual és impossible tenir, simultàniament, tres coses: fronteres obertes a la immigració laboral (els refugiats són una altra cosa, perquè són pocs), salaris dignes i mercats laborals desregulats. Se’n poden tenir dues, però no totes tres simultàniament. Si les fronteres estan obertes i els mercats desregulats, les condicions laborals seran indignes; si volem condicions laborals dignes i mercats desregulats, les fronteres no poden estar obertes.

Aquest trilema ens ajuda a comprendre la crisi dels partits socialdemòcrates europeus.

Aquests partits van abandonar l’objectiu de construir una alternativa al capitalisme (el socialisme) i van abraçar més o menys explícitament el social-liberalisme (de vegades denominat “progressisme”), que no és sinó una de tantes maneres de defensar que el mercat lliure és la millor forma d’organització de l’economia. Aquesta conversió no ha estat exempta de controvèrsia. Felipe González, per exemple, va protagonitzar-ne una de sonada poc després de perdre les eleccions de 1996 quan a la seu de les Nacions Unides va criticar el programa de la plataforma d’esquerres Global Challenge (originalment promoguda per Willy Brandt i Bruno Kreisky) sostenint que els treballadors no necessitaven ni polítiques per protegir-los del capital ni polítiques redistributives, sinó només combatre la inflació. Aquesta manifestació va portar Leonel Brizola, carismàtic dirigent del Partit del Treball brasiler, a respondre públicament que si l’únic que podia oferir el PSOE era una taxa d’atur del 20% no era un model per a l’esquerra i que no mereixia recuperar el poder a Espanya. Ara bé, els que, a Europa, pensen com Brizola han acabat fora o als marges dels partits d’esquerres tradicionals.

Ens agradi o no, la immigració econòmica (insisteixo, no els refugiats), constitueix una realitat que trastoca els mercats laborals en detriment dels treballadors, i en la mesura que els partits d’esquerres europeus tenen tantes dificultats per acceptar el trilema abans enunciat, els treballadors en fugen per refugiar-se en partits xenòfobs que de tot en fan culpable la immigració.

Des de lluny, és fàcil veure que el que convé a Bulgària no és importar treballadors sinó posar més inspectors laborals. I és que, si volem salaris dignes, el trilema només ens deixa dues alternatives: una eficaç regulació laboral o tancar les fronteres.