La reforma de Macron, l’impacient
Abans-d’ahir Édouard Philippe, primer ministre de Macron, va presentar la seva proposta de reforma de la regulació laboral, la qual serà previsiblement aprovada, no només perquè el partit del president (França en Marxa) té majoria absoluta al Parlament, sinó perquè Macron va guanyar les eleccions prometent-la explícitament.
Macron persegueix aquesta reforma des que era el ministre d’Economia d’un govern socialista, i va viure amb una enorme decepció que el projecte de la ministra de Treball, malgrat ser ferotgement defensat pel primer ministre Valls, hagués de ser aigualit com a conseqüència de l’oposició del carrer i, sobretot, d’una part dels diputats del mateix partit socialista. Ara aquell partit socialista de Valls i de Macron agonitza.
L’objectiu fonamental de la reforma és reduir l’atur, que, situat des de fa cinc anys al voltant del 10%, dobla el d’Alemanya. Macron promet reduir-lo al 7% en cinc anys per tal que França estigui en condicions de “poder canviar en profunditat Europa”. En definitiva, la reducció de l’atur és un objectiu en si mateix i és també una condició perquè França pugui tornar a coliderar la Unió Europea.
Per aconseguir aquest objectiu, la proposta aborda fonamentalment tres aspectes.
Pel que fa a l’acomiadament, la reforma manté la supervisió administrativa, però, en cas d’acomiadament improcedent, concreta l’import de la indemnització i el limita a un màxim de 20 mesos (contra 24 a Espanya i 18 a Alemanya). Pel que fa als acomiadaments procedents, es faciliten, però s’encareixen.
Pel que fa a les minucioses regulacions de les condicions de treball (el Codi del Treball té 3.000 pàgines), el projecte preveu que empresari i treballadors puguin acordar variar-les per adaptar-se a les condicions del mercat.
Finalment, i pel que fa a la remuneració, el projecte preveu que un acord entre empresari i treballadors tingui primacia sobre el conveni sectorial (com a Espanya a partir de l’any 2012).
La poca oposició d’esquerres al Parlament -França Insubmisa- ha manifestat la seva oposició al projecte, mentre que la patronal el celebra. La meva opinió és que la reforma pot ajudar a crear llocs de treball poc qualificats a base de pagar menys, però que ni ajudarà a reduir l’atur (de fet, el mateix Philippe, en la presentació del projecte, ja ha declarat que “el dret laboral no és la primera causa de l’atur”), ni ajudarà França a ser un país ni més cohesionat ni més productiu, ni, per tant, més poderós internacionalment.
El projecte es fonamenta en una errònia concepció de la flexibilitat laboral. D’una banda, l’empresari hauria de tenir plena flexibilitat per organitzar el treball, incloent-hi l’acomiadament de personal quan la demanda del producte sigui insuficient. En aquest sentit, la reforma es queda molt curta, ja que continua exigint que l’empresari demostri a l’administració que s’enfronta a condicions econòmiques adverses i -en cas que no ho aconsegueixi- manté el concepte d’acomiadament improcedent i, per tant, d’indemnització. Una ordenació racional del treball ha d’anar en direcció a la flexibilitat dels països nòrdics, on la capacitat dels empresaris per acomiadar no té altra limitació que evitar la discriminació. ¿Era una utopia intentar-ho a França? El sindicat i la patronal austríaques van pactar eliminar la indemnització per acomiadament improcedent, la qual cosa demostra que l’objectiu no és impossible si s’està disposat a dedicar-hi un temps per al qual Macron no sembla tenir paciència.
En canvi, la supremacia dels convenis empresarials sobre els sectorials en matèria de remuneració és un pas en la direcció equivocada. L’objectiu no és sinó que una empresa pugui pactar amb els seus treballadors un salari inferior al de conveni per poder competir millor amb les empreses del mateix sector. Òbviament, això crea llocs de treball en una empresa però els destrueix en una altra, i el saldo net només és positiu si el que s’aconsegueix al final del procés és que tot el sector redueixi els salaris i passi, així, a exportar més.
Aquest incert resultat s’aconseguiria a força de deixar d’estimular la productivitat. Efectivament, la supremacia del conveni d’empresa és una mesura antidarwiniana: l’empresa poc competitiva pot sobreviure a base de pactar un salari inferior amb uns treballadors que saben que s’hi juguen el lloc de treball. Ara bé, un país no es fa més productiu a còpia d’afavorir la supervivència de les empreses menys productives.
Un cop més, els països nòrdics ens posen de manifest que salaris alts i convenis sectorials no són incompatibles amb l’absència d’atur si s’està disposat a fer moltes altres coses que una simple reforma legal. Però, un cop més, Macron no té paciència per a tot allò que no es pugui fer molt de pressa.
