Cinc reflexions sobre la crisi econòmica
1. Els ERTO són un gran encert. Tradicionalment, les crisis s’han traduït a Espanya en una enorme destrucció de llocs de treball. Va passar als anys 70, als anys 90 i a partir del 2008. Ens hem passat dècades envejant com es gestionaven les crisis als països del centre i del nord d’Europa, on els empresaris pactaven amb els seus treballadors reduccions transitòries de la jornada laboral amb el suport del sector públic, que cobria una part de les pèrdues d’ingressos salarials. Els avantatges d’aquell mètode eren evidents, tant per a l’empresa com per al treballador.
Per una vegada, aquesta ha estat la manera com s’ha decidit afrontar la crisi, i ho hem de celebrar.
És evident que la gestió de la crisi sanitària està deixant molt a desitjar, i és evident també que hi ha molts detalls de la gestió econòmica que són millorables, però l’eix central d’aquesta gestió és encertat.
2. Comparar la caiguda del PIB amb la de la Guerra Civil és grotesc, perquè aleshores es va destruir capital humà (en forma de morts, mutilats, exiliats, depurats i joves que no van poder estudiar), físic (fàbriques, infraestructures) i organitzatiu (la política econòmica de les primeres dues dècades va ser nefasta). En canvi, ara no hi ha hagut pràcticament destrucció: el país i la seva gent seran els mateixos l’endemà de la crisi sanitària. Algunes oportunitats s’hauran perdut, però també haurem après alguna cosa que ens pot ajudar a ser més productius, com per exemple substituir desplaçaments per videoconferències.
La comparació amb la Gran Recessió del 2008-2014 també és molt desencertada. Aleshores amb el que ens vam trobar va ser amb una part molt important de la nostra capacitat productiva dedicada a construir uns habitatges que ningú no volia. Posar-la a treballar en una altra cosa va resultar impossible. Ara no ens passa res de tot això. El turisme caurà, sens dubte, però només transitòriament.
Si un autònom cau malalt i no pot treballar durant dos mesos, perd uns ingressos, però si pot posar-se a treballar l’endemà, la seva pèrdua no és comparable a la que li representaria un accident que limités durant un llarg període de temps la seva capacitat de treballar. Parlar ara de la Guerra Civil o de la Gran Recessió és confondre una pneumònia amb una leucèmia en el primer cas, i amb una hepatitis en el segon.
3. El deute no és el problema. L’estat espanyol va arribar a la crisi amb un deute enorme i en sortirà amb un de molt més gran. Però a diferència de l’any 2008, aquest cop el Banc Central Europeu ja ens ha dit que no hi haurà problemes de liquiditat. Dedicar esforços a convèncer els holandesos sobre qui garanteix el deute em sembla una pèrdua de temps i d’energia. Tenim crèdit il·limitat gràcies a pertànyer a l’eurozona i les condicions per tornar-lo les acabaran posant els de sempre, però no ens exigiran que el tornem ràpidament. Ara, l’important és que la situació financera ens permet concentrar-nos en la crisi sanitària i en les seves conseqüències econòmiques.
4. Com sortirem de la crisi econòmica. Només hi ha una manera de sortir de totes les crisis econòmiques, tinguin l’origen i naturalesa que tinguin: treballant molt i treballant bé.
Espanya només ha sortit una vegada d’aquesta manera: entre 1955 i 1975.
Mai més no hem sortit de les crisis treballant molt, i la prova és que el nostre atur sempre ha estat més alt que als països del nostre entorn. Algunes persones han treballat molt i fins i tot moltíssim, però no hem estat capaços de fer treballar a tothom. Aquesta vegada serà necessari fer-ho.
Mai més no hem sortit de la crisi treballant bé, i la prova és que la productivitat per hora treballada ha crescut sempre més lentament que als països del nostre entorn. Ens hem especialitzat a crear llocs de treball poc qualificats, i l’aposta pel turisme i la construcció de segones residències no ha estat aliena a aquesta dinàmica
5. Com totes les reconstruccions, aquesta planteja un dilema. L’endemà de la crisi sanitària, la reconstrucció econòmica exigirà administrar bé els recursos. Uns exigiran que els pressupostos públics se centrin a ajudar aquells a qui la crisi ha deixat sense feina i sense recursos; uns altres diran que la prioritat és crear llocs de treball, encara que siguin poc qualificats i mal remunerats, i tornaran a advocar pel turisme massiu; pocs diran que només una aposta per l’economia del coneixement pot garantir la prosperitat futura. Un gran acord polític per administrar bé els recursos sembla imprescindible per evitar que d’aquí deu anys no puguem pagar les pensions.
