S’ha instal·lat a la societat la convicció que a partir de la tornada de les vacances d’estiu s’iniciarà una crisi econòmica de forta intensitat. Les raons serien diverses: que l’encariment de l’energia i dels aliments ha empobrit la majoria, la qual haurà de reduir el consum; que la manca de gas natural degut al conflicte amb Rússia obligarà a reduir la producció industrial al cor d’Europa (es parla, fins i tot, que BASF podria paralitzar el complex de Ludwigshafen!); que hi ha una escassedat mundial de diversos materials i components, des del ferro fins als xips; que les cadenes logístiques també estan saturades, amb la qual cosa les indústries no poden rebre els components ni entregar els productes acabats amb fluïdesa...
Tot plegat recorda molt els anys 1970, en què l’escassedat de diversos productes –sobretot, però no només, de petroli– va desencadenar una profunda i llarguíssima crisi i va acabar sobtadament amb “els trenta gloriosos”, els anys entre 1945 i 1975 en què la productivitat, els salaris i el nivell de vida de les poblacions occidentals havien estat millorant prodigiosament: els anys en què les classes populars van aconseguir el cotxe, la nevera, les vacances i van començar a enviar els fills a la universitat. A partir d’aquells funestos anys 1970, Espanya i Catalunya han arrossegat un problema endèmic d’atur i el poder de compra dels salaris mitjans s’ha estancat.
Ens trobem en una situació similar a aquella? Serà greu la crisi econòmica?
Molts economistes es dediquen sistemàticament a predir el futur. Ho fan en forma de comentaris, però sobretot a base de publicar previsions. Ho fan el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional, els grans bancs privats, etc. En general, encerten quan no passa res anormal, i no preveuen mai les grans crisis. El 2007, per exemple, l'FMI predeia que l’economia espanyola, que estava manifestament sobreescalfada amb la bombolla immobiliària, “aterraria suaument”.
Ara, les previsions de tots aquests organismes apunten a un alentiment del creixement econòmic, o sigui, a un altre aterratge suau. Òbviament, la seva credibilitat és molt baixa, però això no significa que els més pessimistes tinguin raó.
En la meva opinió, és difícil imaginar que l’economia no patirà un refredament considerable en els propers mesos, per les raons que he relacionat al principi d’aquest article. Si Seat té problemes de subministrament de xips i si els europeus s’ho pensen tres vegades abans de canviar de vehicle, segurament la indústria automobilística no viurà un boom; si els materials de construcció pugen i també ho fan els tipus d’interès, segurament la construcció s’alentirà. Vivim un moment de canvi de model productiu, i aquests moments sempre deixen bastanta gent a la cuneta: per una banda, resulta car produir amb energia convencional, però, per l’altra, escassegen els minerals necessaris per realitzar la inversió massiva en energies renovables que necessitem. Per tant, segurament s’acosten uns mesos difícils.
Ara bé, tot i que segurament els propers mesos seran complicats, em sembla que hi ha dos motius per a l’optimisme. Un a la curta i un altre a la llarga.
Pel que fa a la curta, els dos pilars de la nostra economia, que són la indústria exportadora i el turisme, han demostrat en el passat una gran resiliència, i no veig motius per suposar que aquesta vegada serà diferent.
Per altra banda, el paral·lelisme amb els anys 1970 resulta molt enganyós.
La raó és demogràfica. L’any 1974 –quan es va desencadenar la primera crisi del petroli– estava començant a entrar al mercat laboral la primera cohort dels babyboomers. A partir d’aquell moment l’economia de la deslocalització i de la robotització ha tingut problemes per absorbir els joves que volien començar a treballar, i no parlem dels treballadors redundants de les indústries obsoletes.
Ara, en canvi, el que està entrant al mercat laboral són les primeres cohorts de l’hivern demogràfic i n’estan sortint les primeres de babyboomers: a Catalunya hi ha 79.000 persones de 22 anys i 80.000 de 66; i d’aquí cinc anys (si els actuals sobreviuen), la relació serà de 79.000 contra 94.000.
Estem entrant en una situació en què falten treballadors qualificats de tota mena, de metges a cambrers. Això, sens dubte, matisa l’impacte de les xifres macroeconòmiques. Els Estats Units, per exemple, estan tècnicament en recessió (perquè porten dos trimestres seguits amb un creixement negatiu del PIB), però Biden pot afirmar que això no és important si la taxa d’atur és inferior al 4%.
Problemes a la vista? Sens dubte, però un d’ells no serà el retorn de l’atur massiu que hem patit a cada crisi. Així doncs, la resposta ara ja no ha de ser el “jobs, jobs, jobs”, sinó la reconversió a una economia molt més qualificada. Fa bé la Generalitat de desprogramar sòl edificable a la costa, perquè quin sentit té continuar construint apartaments turístics si manquen cambrers?
