Ara la no-violència és violenta
EconomistaApartir del 1920 els britànics van concedir una certa autonomia a l’Índia, amb Parlaments i eleccions periòdiques. No obstant això, el partit Congrés Nacional Indi va declarar-ne (simbòlicament) la independència el gener del 1930, va acordar que la manera de fer-la efectiva seria la satyagraha i va encarregar a Gandhi que n’organitzés l’aplicació. Satyagraha és una combinació de dues paraules sànscrites que signifiquen veritat i persistència, i que a Occident ha estat traduïda com a desobediència civil no violenta o, simplement, no-violència.
La no-violència va esdevenir popular a Occident a partir de la Marxa de la Sal, que va tenir lloc el mateix 1930. La producció de sal havia estat declarada monopoli públic per l’Imperi Britànic, i la producció casolana, que havia estat una pràctica consuetudinària a la costa, era il·legal. En aquestes circumstàncies, Gandhi va anunciar públicament que recorreria caminant els 390 quilòmetres que separaven el seu ashram de la costa i que, un cop allà, produiria sal. Quan Gandhi va arribar-hi l’acompanyaven milers de compatriotes i un eixam de periodistes d’arreu del món. A partir del dia 6 d’abril Gandhi i els seus seguidors van començar a produir sal simbòlicament davant la impotència de la policia.
Un mes després, Gandhi va enviar una carta al virrei per anunciar-li que la propera acció seria a les Salines de Dharasana. Immediatament la policia va arrestar-lo, però milers de persones van marxar sobre les salines, van trencar-ne la tanca i van penetrar al recinte, moment en què la policia va utilitzar la violència per aturar-los. Els manifestants -sota una àmplia cobertura periodística- van resistir-la estoicament. Centenars de persones van ser hospitalitzades i almenys dues van morir. En les setmanes següents es van produir una multitud de moviments de resistència contra la legalitat arreu de l’Índia, amb diversos episodis de violència.
L’impacte a Occident d’aquesta mena de lluita política, consistent a violar la llei i resistir la violència policial, va ser enorme. La revista Time va declarar Gandhi Home de l’Any i la no-violència ha passat, des d’aleshores, a ser associada a la seva figura.
Ara considerem els fets anteriors a la llum de la interlocutòria del Tribunal Suprem que ha decidit contra l’excarceració d’Oriol Junqueras. El TS ha decidit que hi ha indicis que l’investigat va cometre el delicte de rebel·lió, i per tant de violència. Per al que ens interessa, el raonament del tribunal es basa en dos arguments. El primer, que “ el recurrente […] con la finalidad de declarar unilateralmente la independencia de Cataluña […] ha llevado a cabo la ejecución de un plan ” que incloïa una acció il·legal, i, concretament, la de “ celebrar un referéndum que el TC había declarado fuera de la Constitución y de la Ley”. El segon: “ Es cierto que no consta que el recurrente haya participado ejecutando personalmente actos violentos concretos. Tampoco consta que diera órdenes directas en tal sentido. Pero, […] que tanto el recurrente como los demás sabían que el Estado no podía ni puede consentir esa clase de actos […] y que actuaría a través de los medios a su disposición, entre ellos el uso legítimo, y como tal, proporcionado y justificado, de la fuerza. Era previsible, en esa situación, que, con una alta probabilidad, se produjeran enfrentamientos en los que apareciera la violencia ”.
Aquest raonament és perfectament aplicable a la Marxa de la Sal: formava part d’un pla per aconseguir la independència, era il·legal i, tot i que ni Gandhi va executar personalment cap acte violent ni va ordenar fer-ne, era evident que l’estat de dret no podia consentir-la i que actuaria “amb tots els mitjans a la seva disposició, entre ells l’ús legítim de la força”. El paral·lelisme és total i no sé veure quina diferència significativa hi ha entre la Marxa de la Sal i l’1-O (o el 20-S i el 21-S) pel que fa a la violència (excepte que allà n’hi va haver molta més).
Tant Junqueras com Gandhi poden ser acusats de promoure actes il·legals, però no es pot qualificar l’acció del primer com a violenta sense caure en les pràctiques del món de la novel·la 1984, aquell on el poder es dedicava a canviar el sentit de les paraules per manipular la població. Si la Marxa de la Sal de Gandhi és el paradigma de la no-violència, el referèndum de l’1-O va ser no-violent i el raonament del TS és un vulgar sofisma.
Una nota final adreçada als impacients. Gandhi no va ser jutjat però va romandre en presó preventiva durant deu mesos, i la independència de l’Índia no va tenir lloc fins disset anys després de la Marxa de la Sal. Quan els congressistes indis van triar la paraula agraha (persistència), sabien el que tenien entre mans.
