No hi ha alternatives

El cap de setmana passat l’ARA publicava un article d’Antoni Bayona ("Turning point") en què manifestava que l’opció unilateral havia estat un “greu error estratègic” de l’independentisme, que era “el pitjor camí que es podia elegir perquè equival a un conflicte directe amb l’Estat [que] només es pot recórrer [...] després d’haver fet un llarg recorregut buscant altres vies acordades [i que] només pot prosperar si compta amb una majoria social clarament hegemònica” que no es donava ara fa dos anys. Afegia que l’independentisme “ha perdut una batalla important, però no la guerra” i que “en aquesta situació hi ha dues opcions: persistir en els errors o canviar d’estratègia”.

Em va semblar un article tan encertat, tan oportú i tan ben escrit que vaig piular-lo amb el comentari “No puc estar-hi més d’acord”. Vaig aconseguir, com pretenia, que algunes altres persones el repiulessin o que hi manifestessin el seu acord. Ara bé, també vaig aconseguir que algunes altres s’hi manifestessin en contra. Aquestes manifestacions contràries es basaven o bé en la idea que l’alternativa a la via unilateral s’ha demostrat inútil, o bé que la via unilateral no s’havia arribat a consumar ara fa dos anys. Finalment, @pereprats em demanava directament “Però quina és l’alternativa?” Em va semblar una pregunta legítima i, com que em resultava impossible contestar-la amb una piulada, em vaig comprometre a fer-ho per altres mitjans, i això és el que em proposo aquí.

Estic d’acord amb Antoni Bayona que emprendre la via unilateral els dies 7 i 8 de setembre i 27 d’octubre del 2017 va ser un enorme error, i que tornaria ser-ho ara. Ara bé, també estic d’acord que el diàleg i la negociació amb els poders de l’Estat no portaran enlloc. No sols em porta a concloure-ho el fet que això ja s’ha assajat moltes vegades, sinó la constatació que la unitat constitueix el mite fonamental de l’espanyolitat, de manera que la majoria de l’opinió pública espanyola considera la possibilitat de secessió de Catalunya com una amputació que els afectaria personalment.

Des d’aquest punt de vista haig de respondre a @pereprats que no hi ha alternativa a la unilateralitat, i com que aquesta tampoc no és viable, que el que no hi ha són alternatives.

Ara bé, aquesta és una visió a curt termini, perquè a llarg termini gairebé tot és possible, i el mateix Bayona, en aquell formidable article, ja proporcionava la clau: “La via unilateral [...] només pot prosperar si compta amb una majoria social clarament hegemònica”.

La situació política catalana està en un bloqueig en el qual competeixen tres forces, cadascuna amb el seu objectiu: liquidar la catalanitat política i cultural de manera definitiva, aconseguir un acord mútuament satisfactori que ens permeti conviure més o menys com fins ara durant una altra generació i la independència. Només la segona opció té possibilitats d’èxit a curt termini, perquè em fa l’efecte que bastaria que Catalunya rebés una oferta mínimament satisfactòria perquè la majoria de la població s’hi acomodés. Crec que aquesta oferta no es produirà a curt termini i, per tant, que les tres forces estan condemnades a una tensa espera fins que es donin les circumstàncies perquè una de les tres aconsegueixi el seu objectiu.

¿Constituirà la sentència el desencadenant de la solució? No, i em sembla que cometen un greu error els que alimenten aquesta expectativa. Tant si la sentència és dura com si no ho és tant, les condicions no permeten un canvi substancial de la situació. Els independentistes seguirem sent-ho i els no independentistes també.

Poc després del 27 d’octubre del 2017, concretament el 5 de gener del 2018, vaig publicar l’article del qual em sento més satisfet (“Convèncer Isabel Marín”). El protagonitzava una jove de l’Hospitalet de Llobregat que havia assistit emocionada a la manifestació del 8 d’octubre amb una bandera espanyola i on probablement havia corejat el lema “No somos fachas, somos españoles”. Argumentava que les experiències vitals d’ella i de l’independentista anònim són idèntiques, encara que els seus objectius siguin antagònics. Tots dos senten que la seva dignitat està amenaçada i tots dos estan disposats a lluitar per allò que consideren que els és vital: per als uns, l’espanyolitat de Catalunya, per als altres, l’alliberament d’Espanya.

Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC. Si mentrestant l’independentisme ha estat capaç de convèncer Isabel Marín que no ha de témer res de la independència, disposarà aleshores de “la majoria social clarament hegemònica” que li permeti assajar de nou –aquesta vegada amb possibilitats d’èxit– la via unilateral.