L’hora d’Esquerra
En primer lloc, crec que és pertinent deixar clara la meva relació amb ERC. A les passades municipals vaig formar part de la candidatura d’aquest partit per Barcelona i formo part del seu grup municipal. Ara bé, no tinc cap mena de relació formal amb els òrgans de decisió d’aquest partit, i, en conseqüència, em sento lliure d’expressar la meva opinió sobre les seves opcions en la negociació per a la formació del govern PSOE-UP.
Comencem establint el que és evident: que la responsabilitat d’ERC és enorme. Si la investidura fracassa per la seva oposició, la conseqüència no serà la ingovernabilitat d’Espanya, sinó –amb l’excusa de salvar l’Estat del “xantatge” dels “colpistes”– la formació d’un govern amb el suport del PP i de Cs que es dedicaria prioritàriament a la liquidació de facto de l’autonomia catalana per convertir-la en una mena de diputació. Previsiblement, l’electorat castigaria ERC de manera immisericorde, i ho faria amb raó; l’exemple del que acaben de fer els electors de Cs és diàfan.
Ara bé, ERC no pot donar els seus vots a canvi de res; ni el PNB, ni Coalició Canària, ni Terol Existeix, ni cap altre partit no ho farà. Així doncs, ERC ha d’aspirar a una contrapartida ambiciosa però raonable. Quina? La llista d’objectius té tres encapçalaments: referèndum, presos, altres. Analitzem-los un a un.
Un referèndum d’autodeterminació és l’objectiu bàsic de l’independentisme, i no s’hi pot renunciar sota cap concepte. Ara bé, és evident que –ara per ara– el PSOE no pot acceptar que es faci perquè suposaria el seu suïcidi. Per altra banda, el resultat d’aquest hipotètic referèndum seria –avui per avui– favorable al no. Per tant, ni els uns poden (de moment), ni als altres els convé (de moment).
Un excel·lent resultat de la negociació seria una declaració conjunta del PSOE i d'UP en què manifestessin que una “consulta no vinculant” haurà de tenir lloc en un futur que s’hauria de mesurar en anys però no en dècades, i que un eventual resultat afirmatiu obligaria a l'estat espanyol a “negociar”. Aquesta és l'essència del famós pronunciament del Tribunal Suprem del Canadà a què tantes vegades ha fet referència l’independentisme català i sobre el qual el Tribunal Constitucional espanyol ja s’ha manifestat favorablement. Seria un resultat excel·lent perquè el referèndum serà possible quan l’opinió pública espanyola es convenci que és inevitable, i serà oportú quan sigui probable guanyar-lo, i una declaració com la que suggereixo ajudaria en tots dos fronts.
Passem als presos. El seu alliberament immediat és de justícia, i almenys una part d'UP s’hi ha manifestat a favor via modificació del Codi Penal eliminant-ne l'anacrònic delicte de la sedició. Per al PSOE, per contra, es tracta d’una opció molt difícil ara com ara, quan la dreta clama venjança i quan el Tribunal Suprem acaba de comprometre el seu prestigi en el procés que els ha condemnat.
¿Aquesta ha de ser una línia vermella? Depèn de l’alternativa, que seria esperar que sigui la justícia europea la que els alliberi. No soc expert en dret internacional, però procuro analitzar els senyals que ens arriben amb equanimitat, i em porten a l’optimisme. Em refereixo a les dificultats que estan tenint les euroordres, a l’opinió de l’advocat general del TJUE sobre l’acta d’eurodiputat de Junqueras i a les opinions publicades per desenes de professors de dret no catalans. Crec que és una batalla que s’està guanyant, i que és importantíssima. A més, almenys Cuixart i Junqueras han explicitat que la seva prioritat no és sortir en llibertat, i la major part d’ells han manifestat que no acceptarien un indult.
Què és millor, condicionar un acord d’investidura a la supressió del delicte de sedició, o esperar que el procés de degradació de la sentència maduri fins que sigui el mateix estat espanyol el que estigui interessat a tirar terra sobre l’assumpte? Crec que només els presos tenen dret a respondre a aquesta pregunta. L’únic que pretenc és posar de manifest que la resposta no és òbvia.
Finalment, queden els “altres”: la protecció de la cultura, el tracte fiscal, la qualitat de la democràcia espanyola, etc. Un acord raonable en aquestes matèries faria avançar la causa independentista, perquè traslladaria a l’opinió pública catalana que ERC s’ocupa dels interessos de tots els catalans, i no només dels dels independentistes. Ara bé, seria criticat despietadament des de la part de l’independentisme –minoritària però molt sorollosa– que predica que el camí és l’enfrontament amb l’Estat.
En tot pacte cal cedir alguna cosa; també en els bons. Si volen servir de debò els seus, totes dues parts hauran de cedir molt, i totes dues hauran de tenir el coratge d’aguantar el xàfec.