Un fiasco poc sorprenent
Després de cinc mesos de treballs, la comissió d’experts convocats pel ministre Montoro per dictaminar sobre la reforma del sistema de finançament autonòmic ha fet entrega del seu informe. Com tothom deu recordar, cada una de les comunitats autònomes de règim comú va ser convidada a nomenar un expert, i el fet que la Generalitat catalana declinés participar-hi va ser objecte de dures crítiques per part de l’oposició.
La missió del comitè era proporcionar guies objectives que ajudessin a millorar el model actual; un model, en paraules de l’expert de capçalera del ministre Montoro, Ángel de la Fuente, que és “pèssim, excessivament complicat, opac, massa desigual, aleatori i gairebé una loteria”.
Com és sabut, Catalunya (com València i com les Balears) no surt gens afavorida d’aquesta “loteria”. Per il·lustrar la present situació sense resultar sospitosos de partidisme, podem fer servir dades del mateix Ángel de la Fuente referides a la liquidació de l’exercici 2013, en la qual, i en termes d’euros per habitant, per cada euro que va rebre la Junta d’Extremadura la Generalitat va rebre 90 cèntims. Ara bé, hi ha serveis (presons, policia), que a Catalunya paga la Generalitat, i a Extremadura, l’Estat. D’altra banda, les estructures poblacionals no són idèntiques (l’extremenya està més envellida, cosa que exigeix més recursos). Finalment, el nivell de preus no és el mateix en un lloc i en un altre, la qual cosa significa que a la Generalitat li costa més prestar el mateix servei. Tingudes en compte totes aquestes qüestions, resulta que en termes de “competències homogènies”, “poblacions homogènies” i preus homogenis, per cada euro que rep la Junta, la Generalitat rep 62 cèntims. Dit d’una altra manera, si la Generalitat rebés el mateix finançament que la Junta per prestar els mateixos serveis, hauria d’estar rebent cada any 8.200 milions d’euros addicionals, una xifra superior a les retallades realitzades per la Generalitat des de l’any 2009.
Amb un punt de partida tan deficient, podria pensar-se que la tasca del comitè era fàcil. Ara bé, el problema és que el comitè s’enfrontava a dos obstacles. El primer, que qualsevol modificació implica que uns guanyin i que altres perdin, i la majoria dels experts no deixaven de representar alguna de les comunitats interessades. De fet, un dels cinc representants del ministeri ha parlat, molt críticament, d’“experts amb bandera”.
El segon obstacle és que, fins i tot des d’una pretesa neutralitat, es poden invocar dos principis antagònics: que qui més contribueix ha de rebre més (principi d’ordinalitat), i que qui menys té ha de rebre més (principi de convergència). Com que qui contribueix més és, per definició, qui més té, el bloqueig està servit.
Amb aquestes dificultats, no resulta sorprenent que un 40% de les pàgines de l’informe es dediquin a vots particulars (incloent-hi una esmena a la totalitat de López Casasnovas, representant de les Balears). De fet, sobre el model actual, la comissió ha pogut dictaminar molt poca cosa. Fonamentalment, que l’ statu quo no és acceptable i que caldria crear un fons per reduir les desigualtats. En particular, els experts no han pogut consensuar la posició sobre l’ordinalitat i sobre el cost de la vida, que són al nucli de les deficiències actuals.
La premsa ha destacat altres recomanacions: que es podria crear un tram autonòmic de l’IVA addicional a l’actual que les comunitats podrien gestionar per consens (!) i que s’apliqui com a norma general el copagament dels serveis públics. Es tracta de dues recomanacions que podrien ajudar a finançar els serveis públics, però que no afronten les deficiències del model actual. Els experts tampoc no s’han pogut posar d’acord sobre la condonació del deute de les comunitats mal finançades, una proposta en què s’havia fet forta la Generalitat Valenciana i que hauria estat una manera d’esmenar el model a posteriori. Però potser el més depriment de tot plegat resulta ser que un dels pocs acords assolits hagi estat el d’exigir que el País Basc i Navarra contribueixin més a la solidaritat, una recomanació que arriba dos mesos després que aquest privilegi s’hagi consolidat mitjançant un acord per al qual no es va demanar opinió al comitè.
Hi ha un temps per a cada cosa, diu l’ Eclesiastès. Fa poc, un llibre de mèrit (El retorno de los chamanes, de Víctor Lapuente) clamava per una major intervenció dels experts en la política espanyola. Tenia raó, però en matèria de finançament autonòmic, em temo que no és l’hora dels experts sinó dels polítics de debò. I si els polítics que s’omplen la boca parlant de la unitat d’Espanya no són capaços de dir als privilegiats -als del nord i als del sud- que el privilegi s’ha d’acabar és que no són polítics de debò.