En defensa de l’Estat
Poder econòmic i poder polític
En el seu comiat com a president dels EUA, Eisenhower va dirigir una al·locució per ràdio a la ciutadania en què alertava del perill que representava per a la democràcia un ens que ell havia ajudat a crear: una indústria permanent de Defensa, la influència de la qual, “econòmica, política i fins i tot espiritual, es fa sentir a cada ciutat, a cada Parlament estatal i a cada oficina federal”. Afegia que “el potencial per al desastrós creixement d’un poder il·legítim existeix i persistirà”, i que “MAI NO HEM de permetre [majúscules en les seves notes manuscrites] que el seu pes posi en perill les nostres llibertats o els processos democràtics”.
A l’Espanya contemporània un dels sectors econòmics que tenen prou pes per representar la mateixa amenaça són els grans bancs, particularment després de la seva recent concentració, i la casualitat ha volgut que de cada un d’ells, i en una sola setmana, ens hagi arribat una notícia que justifica l’alarma d’Eisenhower. Per una banda, el president del BBVA hauria comès diversos delictes contra la intimitat de centenars de persones contractant un funcionari policial perquè realitzés milers d’escoltes il·legals. Per una altra, hem sabut que tota una vicepresidenta del govern –actualment presidenta del Consell d’Estat– hauria dit a un col·laborador del president del Santander, processat penalment pel Tribunal Suprem: “Transmítele que ya está hablado y no habrá problemas”. Poc després, efectivament, aquest banquer se salvaria de l’acusació mitjançant una sentència que establia un criteri (la doctrina Botín) tan parcial que mai no ha tornat a ser aplicat i que va ser proposat per un jutge (Gómez Bermúdez) que actualment, en l’exercici privat de la professió, defensa altres membres de la família Botín d’altres embolics judicials. Finalment, se’ns diu que un tercer gran banc estaria oferint un preu diferent a diversos interessats, en funció de la seva adscripció ideològica, en l’adquisició d'un mitjà de comunicació.
No es tracta de demonitzar les grans empreses, però sí de constatar que tenen una enorme capacitat d’influència, i que tots els ciutadans, mitjans de comunicació i partits polítics tenim l’obligació de vetllar per evitar que sucumbeixin a la temptació d’abusar-ne. Per tant, la censura a aquesta mena de pràctiques ha de ser contundent i unànime. Que no ho hagi estat posa de manifest fins a quin punt l’amenaça s’ha fet realitat.
Truquen de matinada
Deixant de banda els partidaris d’un estat autoritari (de dretes o d’esquerres), se suposa que tots considerem que el respecte als drets humans constitueix el pilar sobre el qual s’ha de sustentar la relació entre l’estat i el ciutadà.
En la seva lluita contra el terrorisme basc, l’estat espanyol va demostrar a bastament que estava disposat a violar els drets humans quan convingués. No sols l’executiu (amb execucions extrajudicials), sinó també la cúpula judicial (l’AN, el TS i el TC), com posen de manifest el tancament del diari 'Egunkaria', l’encobriment de la tortura al seu director, la doctrina Atutxa i la doctrina Parot, com a mínim. Vam mirar cap a una altra banda perquè Parot era ETA, perquè 'Egunkaria' podria ser-ho i perquè Atutxa no hi estava prou en contra. Era època del “tot és ETA”.
Dimecres uns policies de paisà van irrompre als domicilis de diversos ciutadans i se’ls van emportar presos. Ni el poder judicial (el TSJC) ni el ministre de l’Interior van aclarir si els policies disposaven d’una ordre judicial, i en el moment que escric –dos dies després!– la delegada del govern no ha donat explicacions.
Ignacio Sánchez Cuenca és una de les poques veus que denuncien que els mètodes antidemocràtics que es van utilitzar contra el nacionalisme basc s’estan utilitzant ara contra el català. Si aleshores l’excusa era la violència, ara –segueix denunciant– es construeix un relat de violència per justificar-los.
El que és més greu no és que Sánchez Cuenca sigui una veu solitària en el panorama intel·lectual espanyol, sinó que no l’acompanyi cap veu catalana contrària a l’independentisme. Veus que no s’han cansat de denunciar –amb raó– l’abús comès pels diputats independentistes els dies 7 i 8 de setembre del 2017, ara callen davant abusos que són molt més greus perquè són comesos des de l’Estat.
Churchill deia que democràcia significa que si truquen de matinada és que és el lleter, i em temo que el que ens manca a Catalunya són autèntics liberals: líders d’opinió que tinguin clar que l’amenaça no són les idees contràries a l’Estat, sinó aquells que el perverteixen des de dins.
