Dues propostes per a Europa

La setmana passada, l’editora en català de l’últim llibre de l’economista Thomas Piketty (i de tres acadèmics francesos més), titulat Per un tractat per a la democratització d’Europa, va tenir l’amabilitat d’enviar-me’n un exemplar, que vaig llegir immediatament.

Els autors parteixen d’una crítica ferotge a la gestió de l’euro, que consideren -i és difícil dissentir-hi- opaca i mancada de legitimitat. No es tracta d’una qüestió secundària, perquè dir “la gestió de l’euro” és tant com dir la gestió de bona part de la política econòmica d’una colla de països, entre els quals hi ha Espanya. Aquella opacitat hauria permès que les polítiques d’austeritat s’hagin pogut imposar sense comptar amb un mandat popular, i aquella manca de legitimitat justificaria que el govern de l’euro hagi estat objecte de crítiques merescudes, començant per les de Jürgen Habermas, que no dubta a titllar-lo «d’autocràcia postdemocràtica»”.

Per als autors, “és urgent [...] reforçar les garanties democràtiques i ressituar la democràcia representativa al cor de les polítiques econòmiques europees” per tal de “coordinar[-les], d’harmonitzar les fiscalitats i de fer convergir les polítiques pressupostàries dels estats, és a dir, d’entrar al cor dels pactes socials dels estats membres”.

És a dir, els autors no qüestionen que existeixi una política monetària comuna, però exigeixen que sigui controlada democràticament. A la pràctica, el que proposen és la creació d’una Assemblea de la Zona Euro capaç de dialogar, dirigir, fiscalitzar i, quan calgui, imposar-se sobre el consell de ministres de la zona euro (l’Eurogrup). Els membres d’aquesta assemblea serien nomenats pels Parlaments dels estats membres de manera proporcional a la seva població respectiva. Els autors especulen que com que les dretes de l’Europa meridional tendeixen a defensar posicions similars a les esquerres septentrionals, el resultat serà una assemblea escorada cap a l’esquerra i, per tant, previsiblement contrària a les polítiques d’austeritat.

Els autors no es limiten a proposar idees, sinó que les han concretades en la redacció d’una proposta de tractat de governança de la zona euro susceptible de ser acordat pels seus estats membres. D’aquest tractat en destaco tres idees més: en primer lloc, s’estableix com a objectiu polític “reforçar les polítiques de coordinació econòmica pressupostària, de convergència fiscal i social”; en segon lloc, l’assemblea governaria l’impost de societats dels països de la zona euro, la recaptació del qual constituiria la base del seu pressupost, i, en tercer lloc, els deutes públics per sobre del 60% del PIB dels països membres serien posats en comú per construir “els fonaments d’una solidaritat europea”.

Implícitament, els autors consideren que la integració europea és bona; que la manera d’avançar és coordinant més la política econòmica, compartint impostos i compartint deute, i, finalment, que la manera d’aconseguir-ho amb legitimitat democràtica és posant a sobre de l’edifici institucional una assemblea representativa del poble mitjançant la designació dels seus membres per part dels Parlaments estatals.

Tanco el llibre amb més escepticisme que entusiasme i, dimarts, enceto la lectura diària de l’ARA. A les pàgines d’Opinió ensopego amb un article de Carles Boix titulat “El gir d’Europa”, continuació d’un altre publicat un parell de setmanes abans (“Els límits d’Europa”). El que resulta interessant és que en Boix parla del mateix que els quatre intel·lectuals francesos, però des dels antípodes.

Boix no sols qüestiona que sigui desitjable aprofundir en la coordinació econòmica, sinó que considera que intentar-ho està condemnat al fracàs. La raó és que es tracta d’un conjunt de països massa heterogenis i que, a diferència dels EUA, no constitueixen una nació. És a dir, que no poden compartir impostos i deute perquè els uns en resultarien sistemàticament beneficiats i els altres sistemàticament perjudicats, sense que l’argamassa emocional que uneix els europeus sigui prou forta perquè aquest arranjament sigui sostenible.

Boix no renuncia a l’aprofundiment de la unió política, que implícitament considera tan desitjable com el que més, però diu que la manera d’aconseguir-la no és insistint en l’aprofundiment de la unió econòmica. En comptes d’això, proposa la convergència en defensa i en poder judicial, una proposta que justifica, en la meva opinió, de manera convincent.

El pensament és lliure i ningú no posseeix la veritat, però penso dues coses: que Carles Boix és una de les millors ments amb què compta Catalunya, i que els lectors de l’ARA tenim molta sort de poder-lo llegir amb regularitat.