El cost d’independitzar-se

L’editorial de l’ARA de dijous es referia als costos econòmics que està tenint la situació política a Catalunya, i deia, entre altres coses, que aquest impacte “no es pot menystenir, com s’ha fet i encara es fa des de l’independentisme”, i que “algú hauria d’haver previst que això podia passar”.

Em sento interpel·lat per aquest editorial perquè jo soc dels que els havia menystingut, fins a l’extrem que vaig titular un article així: “El mite del període transitori” (19-9-2015).

Per explicar per què ningú no havia previst aquests costos, cal rememorar els debats que van suscitar. Alguns economistes, com J.V. Rodríguez Mora, C. Polo, F. Granell i J.L. Feito, van començar molt aviat a fer prediccions catastrofistes sobre la independència. Borrell i Llorach, el 2015, deien: “ Creemos que los costes de la transición hacia un nuevo Estado serían muy grandes ”. I el mateix ministeri d’Exteriors va distribuir un document que recollia molts dels arguments i de les conclusions dels anteriors. La tesi era que, com a conseqüència d’una hipotètica independització, Catalunya quedaria més o menys aïllada del comerç exterior, i això té costos. Es deia també que en funció de si la independització fos o no acordada, el grau d’aïllament i les seves conseqüències serien molt diferents.

Contra aquestes previsions, es van presentar dos contraarguments. El primer va ser qüestionar la dimensió de l’impacte en el cas d’una independització acordada, cosa que va ser molt fàcil de fer recorrent a la bibliografia sobre comerç exterior (com van fer P. Antràs i X. Sala i Martín, per exemple) o recorrent als estudis del govern britànic sobre la independització d’Escòcia, que, malgrat desaconsellar-la, preveien que tindria un impacte econòmic mínim a curt i mitjà termini.

El segon contraargument -i aquest era el meu a “El mite del període transitori”- va ser qüestionar la possibilitat d’una independització no acordada. Efectivament, la independització exigeix el reconeixement internacional, i, per tant, no es pot parlar de costos d’una independització no acordada perquè aquesta no és possible. En un article posterior (“El mite de la independència unilateral”, 26-9-2015) concloïa que “la independència no serà ni ràpida ni fàcil, però serà ordenada i conveniada”.

En definitiva, fins a l’1-O ningú no havia previst que el Procés tindria costos abans de materialitzar-se la independència. Ni tenien lògica, ni se n’estaven observant, ni se n’havien observat a Escòcia.

L’1-O ho ha canviat tot, i els seus efectes van ser immediats en els mercats financers (en forma de caigudes de la borsa i pujada de la prima de risc) i en forma de fugida de seus empresarials. Per què? No perquè la independència sigui ara un escenari probable (ho era molt més a Escòcia), sinó perquè l’1-O es va veure que l’Estat tractava de resoldre un conflicte polític a base de garrotades i, a més, que era incapaç de controlar el carrer. Una combinació letal per a la confiança empresarial.

En definitiva, el que estem començant a patir no són costos d’una independització sinó costos d’un conflicte violent. Uns podran dir que no es produirien si els independentistes no s’haguessin saltat la llei, i d’altres que la violència és de l’Estat, i que si aquest tingués un comportament com el britànic tampoc no es donarien. Tots dos tindran raó, però això serà un magre consol per als qui els pateixin.

Més interessant em sembla preguntar-nos com poden arribar a ser de grans, perquè, com molt bé deia l’esmentat editorial, “encara poden venir coses pitjors”.

La resposta dependrà de l’escenari polític, i podem considerar tres possibilitats.

La primera és, d’una manera o altra, el cessament aparentment definitiu de la violència. En aquest cas el cost es reduiria al trasllat (irreversible a curt termini en molts casos) d’unes seus socials que no deixen de ser closques buides. Un cost menor.

La segona seria que l’amenaça de violència s’enquisti: per entendre’ns, que els vaixells policia segueixin ancorats. En aquest cas, a les seus les anirien seguint equips directius i inversions productives. El cost aniria pujant lentament, i podria arribar a ser considerable, si bé és cert que els anys d’ETA no han impedit que el País Basc encapçali els nivells de prosperitat espanyols.

La tercera seria un conflicte agut: per entendre’ns, la repetició d’enfrontaments com els de l’1-O. Paradoxalment, aquest cas podria no ser tan costós com l’anterior perquè imposaria un càstig tan enorme i tan ràpid sobre l’enorme deute exterior (en un context de tipus d’interès a l’alça) que forçaria una solució política.

No crec que la política hagi d’estar determinada pels costos econòmics, però sí que els ha de considerar, i ara sabem molt millor que fa un mes quins poden arribar a ser.