La ciutat en crisi

EconomistaAmb el canvi de segle ens ha caigut a sobre la calamitat de l’encariment de l’habitatge urbà. Les estadístiques oficials espanyola i anglesa, per exemple, ens informen que la relació entre el preu mitjà de l’habitatge i el salari brut mitjà, que s’havia mantingut al voltant de quatre, va enfilar-se fins a set entre el 2000 i el 2004 i, amb alts i baixos, s’ha quedat en aquest nivell. La diferència és enorme i les conseqüències dramàtiques: expulsió de certs barris de qui hi vivia, despersonalització del paisatge urbà, empobriment, desigualtat, retard de l’emancipació i reducció de la natalitat; en definitiva, destrucció de la cohesió social.

El fenomen és internacional, i afecta les ciutats més dinàmiques, i particularment, però no només, els seus centres. Així, segons el portal Numbeo, el preu d’un metre quadrat d’habitatge al centre de Barcelona equivaldria al salari mitjà (després d’impostos) d’un barceloní durant 3,3 mesos, mentre que fora del centre seria de 2,2 mesos. A València, Sevilla o Saragossa aquestes proporcions serien de 2 i 1.

Per què ha pujat tant el preu de l’habitatge? Excepte quan ens trobem dins d’una bombolla (que ara no és el cas), el preu depèn dels lloguers i dels tipus d’interès. Com més alts siguin els lloguers, més valdrà la pena comprar per deixar de pagar-ne o per poder-ne cobrar. Com més baixos siguin els tipus d’interès, més valdrà la pena endeutar-se per cobrar lloguers o per deixar-ne de pagar.

No és estrany que els preus hagin pujat des de l’any 2000, perquè és des d’aquell any que els tipus són molt baixos: va ser quan va explotar la bombolla de les empreses puntcom (¿recorden la cotització de Terra?), i les autoritats monetàries, tement el que podia passar, van inundar els mercats amb diners. Quan començaven a pensar a retirar-los, la crisi financera del 2008 els va fer canviar d’idea.

Si els preus haguessin pujat només com a conseqüència de les facilitats per endeutar-se no estaríem preocupats. El que ens alarma és que estiguin pujant els lloguers, perquè són els que estan expulsant ciutadans dels seus barris.

Per què han pujat els lloguers en ciutats d’arreu del món, des de Vancouver fins a Amsterdam, passant per Barcelona? Per la coincidència de tres fenòmens nous: l’atractiu del centre de les ciutats, l’emergència d’un model productiu basat en el coneixement, i el turisme urbà. Considerem-los d’un en un.

Les autoritats municipals s’han esforçat a fer més atractives les seves ciutats oferint seguretat, cultura, clima cosmopolita i patrimoni arquitectònic, i això ha atret -allà on han tingut èxit- una població flotant, amb molt poder adquisitiu i molt desarrelada, que Richard Florida va denominar “classes creatives”. Per això ara apareixen moviments veïnals que demanen que no s’intervingui als barris per millorar-los.

Fins fa ben poc les empreses fugien del centre de les ciutats perquè necessitaven ser accessibles amb camions. Avui els centres de les ciutats bullen amb start-ups, fab labs, espais de coworking, centres de disseny i empreses informàtiques.

Finalment, el turista, després d’explorar els països exòtics (al XIX) i el sol i la platja (al XX), ha descobert els atractius de la vida urbana.

La situació és especialment aguda a Barcelona, on els lloguers (mesurats en relació al salari mitjà dels seus habitants) són molt més cars que els de Zuric, Munic o París. Això té a veure amb el seu èxit com a “ciutat global” i amb el fet que es tracti de la ciutat més densa d’Europa.

Quan Colau va accedir a l’alcaldia de Barcelona, la seva prioritat era solucionar l’accés a l’habitatge; que no se n’estigui sortint posa de manifest fins a quin punt el problema té mala solució.

La construcció d’habitatge públic (amb lloguer per sota de mercat) és una solució per a qui se’n beneficia, però redueix el nombre d’habitatges disponibles per a la resta de la població. Contra el que se’ns diu, és una solució contra la marginació però no contra la gentrificació.

Una política més eficaç a curt termini és la millora del transport col·lectiu. El Trambaix ha revaloritzat els immobles per allà on passa, però també ha reduït la pressió al centre facilitant que la població se n’allunyi sense deixar d’estar-hi ben connectada. Segurament, ara dissenyaríem la línia 9 del metro pensant en una Barcelona més gran en comptes d’una Barcelona més ben connectada.

El que no costaria gaire és revisar la promoció de la ciutat, que hauria de ser més selectiva. No podem intentar atreure-ho tot -des de museus i organismes internacionals fins a tota mena de turistes- i després lamentar que la ciutat esdevingui impossible per als seus habitants.