Capitalisme i ideologia

Thomas Pikkety ha tornat a escriure un gran llibre, i ho ha fet de tres maneres.

La primera, reescrivint el llibre que fa cinc anys el va catapultar a la fama mundial (El capital al segle XXI). N’ha eliminat la tesi central (que la taxa de retorn del capital és superior a la de creixement de l’economia, r>g), que s’havia demostrat falsa; hi ha incorporat informació sobre països no europeus, i hi ha afegit una part –la quarta– on proporciona dades interessantíssimes sobre la relació entre el vot i les desigualtats en renda, patrimonis i titulació educativa. En particular, em sembla brillant la seva demostració que els partits d’esquerra, que fa algunes dècades eren votats sobretot per les capes més desfavorides de la societat, han passat –a banda i banda de l’Atlàntic– a ser els partits dels votants més qualificats (esdevenint, en la seva terminologia, una “esquerra braman”). I com que els partits de dreta clàssics segueixen essent votats per les capes més afavorides en termes de renda i de patrimoni, el procés ha deixat sense representació les capes menys afavorides en termes de renda, patrimoni i titulació, fet que està donant lloc a l'aparició de partits –que ell, encertadament, es nega a denominar populistes– xenòfobs i ultraesquerrans.

La segona manera com Piketty ha tornat a escriure un gran llibre ha estat escrivint un bon llibre d’economia. Capital i ideologia ho és sobretot perquè es basa en dades històriques, i és que l’experiència històrica és el més semblant de què disposem els economistes per substituir els experiments controlats en què es basen les ciències naturals.

Finalment, Pikkety ha tornat a escriure un gran llibre perquè ha tornat a escriure un llibre molt llarg: 1.248 pàgines en la versió catalana. Massa llarg. Un parell de coccions més li haurien permès eliminar reiteracions, simplificar l’exposició i polir-lo. Quantes vegades diu que el sistema electoral a Suècia permetia que un elector disposés de diversos vots en funció del seu patrimoni? Potser una desena, les mateixes si fa o no fa que ens recorda que en el període 1950-80 van coincidir els valors més alts de les taxes de creixement econòmic i de les taxes marginals de tributació sobre renda, patrimoni i herències als països anglosaxons; o les que ens recorda que els propietaris d’esclaus britànics van ser indemnitzats arran de l’abolició de l’esclavitud, però que en canvi no ho van ser els esclaus. Pel que fa a la simplificació, Pikkety tracta massa coses, i la presència d’algunes –la crisi climàtica, per exemple– resulta forçada. Pel que fa a la necessitat de poliment, els lectors catalans se n’adonaran de seguida llegint les pàgines que dedica a l’independentisme, que analitza molt superficialment, fent inevitable la sospita que del mateix deuen pecar alguns dels mil temes que s’atreveix a jutjar.

Insisteixo, Capital i ideologia hauria de ser més breu i hauria de ser més polit, però val la pena llegir-lo, i cal agrair a Piketty que s’estigui esforçant a posar la desigualtat al centre del debat polític, que ho faci amb dades històriques i que hi aporti propostes. Cal agrair, especialment, els esforços que fa per posar de manifest com, contràriament al que havien esperat els revolucionaris, les desigualtats van créixer després de la Revolució Francesa fins a assolir el seu zenit al període d’entreguerres; per reiterar els mecanismes que van portar la desigualtat a mínims en el període 1950-80 (i en particular les altíssimes taxes impositives marginals), i per mostrar com des dels 80 les desigualtats estan creixent rapidíssimament a tot arreu.

Pel que fa a les propostes, l’ambició de Piketty arriba a l’arrogància. Proposa no sols “superar el capitalisme” sinó, també, “la democràcia parlamentària”. En aquest sentit, l’últim capítol, on en innombrables ocasions ha anunciat que presentarà la seva proposta d’un “socialisme participatiu”, resulta sens dubte el més decebedor. En particular, no entra a definir el seu concepte de frontera: qui ha de formar part i qui no dels processos redistributius. Ell proposa, per exemple, que cada “adult jove” rebi de l’estat un capital modest però significatiu finançat amb un alt impost sobre el patrimoni i les herències, però no s’atreveix a dir res sobre els immigrants. En aquest sentit, em temo que Piketty ajudarà poc els partits d’esquerres europeus, profundament desconcertats sobre aquest punt.

Afortunadament, després de l’últim capítol Piketty col·loca unes pàgines de conclusions que resulten refrescants. Humilment, ens ve a dir que la seva proposta de “superar el capitalisme” no consisteix sinó en prosseguir el camí traçat per les socialdemocràcies nòrdiques, que reconeix que han portat als millors sistemes de què l’home ha gaudit mai.