Per què diuen Cameron quan volen dir democràcia?

Públicament, he argumentat en diverses ocasions que la millor expressió de la viabilitat del projecte independentista l’ha formulat Miquel Iceta, a qui he sentit dir en diverses ocasions que “si una majoria clara de catalans vol la independència durant prou temps, aquesta és inevitable”.

En canvi, mai no m’ha semblat afortunada l’afirmació que “qualsevol democràcia consolidada celebraria un referèndum d’autodeterminació si una part de la població el sol·licita”.

Eva Granados, en un article recent (“Per què diuen Canadà i Regne Unit quan volen dir Cameron?”), deia que això últim és el que asseguren “els partits independentistes”, i dedicava la major part de l’article a demostrar la falsedat d’aquesta afirmació.

Per fer-ho, barrejava tres menes d’exemples. Els més nombrosos es referien a sistemes constitucionals que explícitament neguen la possibilitat d’una secessió (el Canadà, els EUA, Alemanya, Itàlia). En segon lloc, es referia al cas del Quebec, recordant que els dos referèndums que hi van tenir lloc (el 1980 i el 1995) “van ser unilaterals i el Canadà no els va considerar vinculants”. Finalment, en el cas d’Escòcia, afirmava que “els referèndums al Regne Unit són fruit de la discrecionalitat del primer ministre i no d’un dret reconegut” i que Cameron només el va autoritzar “perquè estava convençut que el sí no passaria del 30%”.

L’article em sembla interessantíssim i oportuníssim, i m’alegra que l’ARA em doni l’oportunitat de participar en un debat que em sembla necessari. En aquest sentit, és forçós referir-se a un article de Xavier Domènech en aquestes mateixes pàgines (“Claredat canadenca en la foscor hispànica”) al qual, inexplicablement, Granados no fa referència, tot i que tractava exactament del mateix tema i es va publicar només onze dies abans.

Comencem per allò amb què estic d’acord amb Granados: tots els estats posen totes les dificultats possibles a qualsevol amenaça a la seva integritat territorial, i els democràtics no en són excepció. Només algunes Constitucions expliciten aquest principi, però en tots els casos el principi és igualment eficaç. Per tant, l’independentisme no pot pensar ingènuament que si l’estat espanyol hi juga en contra –per exemple, dificultant la celebració d’un referèndum– és perquè no és del tot democràtic; de fet, si l'independentisme té alguna oportunitat és perquè l'Espanya del segle XXI és i vol ser un estat democràtic.

Seguim amb allò amb què estic en desacord. Fonamentalment, Granados sembla concloure –encara que no ho fa explícitament– que, com que tots els ordres constitucionals s’oposen explícitament o implícitament a les secessions, aquestes són impossibles (sense violència).

En contra d’aquesta conclusió, jo he citat Iceta; Domènech, més documentat, citava Rubio Llorente (exvicepresident del Constitucional i president del Consell d’Estat, proper al PSOE): "Si una minoria territorialitzada [...] desitja la independència, el principi democràtic impedeix oposar a aquesta voluntat obstacles formals que poden ser eliminats. Si la Constitució ho impedeix caldrà reformar-la, però abans d'arribar a aquest extrem cal esbrinar l'existència i la solidesa d'aquesta suposada voluntat. Una doctrina que avui pocs neguen i de la qual l'expressió més coneguda pot trobar-se en el famós dictamen de la Cort Suprema del Canadà”. El “famós dictamen de la Cort Suprema del Canadà” havia establert –contra la pretensió dels que havien fet la consulta– que si en un nou referèndum, davant d'una pregunta clara, hi havia una majoria favorable clara, “conferiria al projecte de secessió una legitimitat democràtica que la resta de participants de la Confederació tindrien l’obligació de reconèixer”. La Cort argumentava que “un sistema de govern no pot sobreviure només mitjançant el respecte a la llei. Un sistema polític ha de posseir també legitimitat, cosa que exigeix [...] una interacció entre la primacia del dret i el principi democràtic”.

En definitiva, en una democràcia liberal, que la llei –una Constitució– prohibeixi la secessió no significa que aquesta sigui impossible si la majoria que la desitja és clara i persistent. De fet, tots els “progressistes” saben que les coses van així, perquè totes les seves propostes (el sufragi universal masculí, el sufragi femení, l’avortament, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual, etc.) han estat, en un primer moment, no tan sols il·legals sinó, a més, escandaloses.

En aquest moment, l’independentisme està dividit en dos camps: els que creuen que del que es tracta és d’aconseguir una majoria clara i estable, i que la independència se’n seguirà no immediatament (entre altres coses perquè l’Estat s’ocuparà de fer difícil l’acreditació d’aquella majoria), però sí de manera inexorable, i els que creuen que el que cal és l’enfrontament amb l’Estat. Granados, involuntàriament, i segons la meva manera de veure-ho equivocadament, ve a donar la raó als segons.