La bifurcació després de la boira
EconomistaLa situació que ha emergit de la investidura del president Torra sembla molt inestable, i se’m fa difícil preveure què passarà en els propers mesos. En canvi, és fàcil veure les opcions a uns anys vista. Abans d’examinar-les, però, cal explicar com hem arribat fins aquí.
En bona part, el camí recorregut pot explicar-se com una successió de males jugades cadascuna de les quals ha fet bona l’anterior. L’estat espanyol va desvirtuar l’Estatut del 2006 violentant la legalitat (forçant una composició del Constitucional favorable al nacionalisme espanyol), cosa que va desprestigiar-lo davant molts catalans, que per primera vegada van considerar l’independentisme com una opció seriosa. Els líders independentistes van plantejar unes eleccions autonòmiques en clau plebiscitària; van obtenir un resultat que, tot i ser excel·lent, era insuficient per atorgar el necessari mandat popular, però, no obstant això, van preferir llegir-lo com si ho fos; van reescriure el full de ruta amb què s’havien presentat a les eleccions, i van construir un projecte de fantasia basat en la creació d’estructures d’estat que permetrien una independització unilateral previ referèndum també unilateral. L’Estat, que podia haver-se quedat quiet després d’haver il·legalitzat aquell referèndum i de neutralitzar-ne els observadors, va preferir reprimir-lo brutalment. Amb aquesta repressió l’Estat va atorgar a la jornada de l’1-O un valor polític incalculable. Aquest capital, tanmateix, va ser malbaratat pels líders independentistes al llarg de les següents setmanes, en què van posar de manifest que no havien cregut mai en la independització unilateral tantes vegades proclamada. L’Estat, que un cop més es podia haver quedat quiet esperant esdeveniments, va pretendre esclafar definitivament l’independentisme mitjançant el processament dels seus líders amb càrrecs fonamentalment imaginaris, amb la qual cosa els ha rehabilitat i s’ha desprestigiat encara més, i aquesta vegada davant els seus socis internacionals. Pel que fa a la investidura del president Torra sense haver neutralitzat prèviament les seves declaracions més antipàtiques (algunes de les quals ho són només en aparença) constitueix un nou error que ha permès un torpede al punt més sensible de la credibilitat internacional de l’independentisme.
La polseguera és espessa, però més enllà s’albiren dos camins.
El més probable és que l’independentisme continuï mantenint la iniciativa perquè és qui té un projecte. Es tracta d’un independentisme menys ingenu: ja no creu en la independització unilateral, i sap que necessita ocupar les institucions (cap dels tres partits va deixar de participar en les eleccions del 21-D, malgrat la seva dubtosíssima legalitat) per eixamplar la base independentista i obtenir el mandat popular que no ha tingut mai. També sap que, un cop dins de les institucions, no es podrà separar de la legalitat. ERC ho sap i ho diu, el PDECat ho sap i no ho diu, la CUP fa veure que no ho sap. Ara bé, per més bondat que faci l’independentisme (i ERC és qui millor ha entès que aquest ha de ser ara el full de ruta), no deixarà de constituir, pel sol fet d’existir, però també per la seva retòrica, una ferida insuportable per al nacionalisme espanyol, que el més probable és que se senti temptat a degradar més i més la democràcia espanyola per mirar d’erradicar-lo d’una vegada. Estem parlant, doncs, d’un procés de desgast mutu i, per tant, llarg. Si l’independentisme manté la calma, el suport intern pujarà i es consolidarà un corrent de simpatia popular a Europa. Aquests dos factors faran que el dilema entre 'statu quo' i democràcia acabi resultant irresistible, i l’Estat cedirà. Haurà de proposar alguna cosa que els catalans puguin votar, i els independentistes hauran d’acceptar el resultat de la votació, que s’assemblarà més a la independència com més trigui a realitzar-se.
El camí alternatiu és el de mantenir l’autonomisme. És del que més es va parlar a les sessions d’investidura, els uns per comprometre’s a no seguir-lo, els altres per exigir-ne el retorn. No és un camí practicable per la senzilla raó que ningú hi creu. Els uns no hi han cregut mai: el PSOE ho va demostrar amb la Loapa, el PP amb la seva oposició al títol 8è de la Constitució, Cs amb la seva actitud quotidiana. Els altres –la major part del catalanisme– hi han deixat de creure. Aquest camí se seguiria si fossin els constitucionalistes els que guanyessin les successives eleccions, i no consistiria a mantenir l’autonomisme sinó a liquidar-lo progressivament.
Ara per ara no es distingeix cap tercer camí: ni en forma de tercera via, ni de desenllaç ràpid.
