La guerra jurídica contra l’enemic
El Tribunal Suprem del Regne Unit va dictaminar, per unanimitat, el passat 24 de setembre, que la decisió del primer ministre Boris Johnson de sol·licitar a la Corona l’ajornament de les sessions del Parlament britànic del 9 o 12 de setembre al 14 d'octubre era injustificada, il·legal, nul·la i sense efectes. En opinió d'aquest alt tribunal, un eventual ajornament o suspensió (prorogation) de les sessions del Parlament tindria com a efecte frustrar o impedir el poder del Parlament per exercir les seves funcions constitucionals, alhora que contravindria dos principis constitucionals: el principi de sobirania parlamentària i el principi de responsabilitat política del govern davant del Parlament. L'ajornament de les sessions parlamentàries al Regne Unit, com a concepte diferent del de dissolució o recés parlamentari, és una competència, més formal que material, de la Corona a partir de la sol·licitud del govern. Tal com es desprèn dels documents analitzats pel Tribunal Suprem, el govern britànic va al·legar, per fonamentar jurídicament l'ajornament de les sessions, la necessitat d'un termini ampli de temps, per una banda per elaborar una nova agenda legislativa i, per una altra, perquè la Corona pogués preparar el seu discurs basat en la nova agenda. El termini de cinc setmanes, des de mitjans de setembre fins a mitjans d'octubre, sembla excessiu si la finalitat era només que el govern de Boris Johnson elaborés una nova agenda legislativa. Des d'aquesta perspectiva, sembla clar que el que es pretenia era evitar que el Parlament disposés del temps necessari per debatre i aprovar l'acord definitiu de retirada del Regne Unit de la Unió Europea, tal com es deriva de la normativa vigent (apartat 13 de la European Union (Withdrawal) Act 2018).
Aquests fets presenten algunes similituds amb les actuacions que s'han intentat conceptualitzar amb el terme lawfare o guerra jurídica contra l'enemic. Aquest terme, sorgit en el marc acadèmic anglosaxó, com ja s'ha explicat en les pàgines d'aquest diari, pretén conceptualitzar actuacions aparentment jurídiques que, en realitat, suposen un ús abusiu del dret per intimidar, paralitzar o desprestigiar oponents, arribant fins i tot, en les seves manifestacions més radicals, a debilitar o deposar governs o institucions. Res de nou. En tot cas, es tracta d'un concepte que ha fet fortuna i que presenta, segons el meu parer, alguns elements d'interès, com per exemple que posa de manifest la rellevància i l’ús del dret en els conflictes actuals.
En el marc del dret internacional i les relacions internacionals, aquest concepte ha estat utilitzat per descriure l'actuació jurídica de certes potències per qüestionar àmbits materials com, per exemple, el dret internacional humanitari (Newton, Michael A.) o la utilització d'instàncies judicials internacionals en matèria de drets humans, en especial, el Tribunal Penal Internacional i la jurisdicció universal (Tiefenbrun, Susan W., 2010).
En un marc estatal, aquest concepte s'ha utilitzat per descriure persecucions contra governants, com Manuel Zelaya a Hondures; Rafael Correa a l'Equador; Lula i Dilma Rousseff al Brasil, o Fernando Lugo al Paraguai, o per propiciar el derrocament de governs democràtics (Laborde, Oscar, 2018).
Els exemples d'aquestes actuacions són, malauradament, freqüents en el pla internacional, europeu, espanyol i català. Un exemple recent i palmari ha estat la persecució jurídica contra les organitzacions no governamentals que aquest estiu han intentat rescatar immigrants a la deriva davant de les costes de certs països de la Unió Europea. En fi, els exemples són tan nombrosos que no em permetrien acabar aquest article dins dels marges d'extensió consuetudinàriament acceptats.
El que caracteritza aquestes actuacions, des d'una perspectiva jurídica, és que l'argumentació va més enllà de la defensa legítima dels interessos de les parts en un conflicte. Així, l'argumentació jurídica no té en compte les finalitats de les regles i principis interpretats, que, en termes generals, responen a un interès general formalment establert, com podria ser per exemple la pau social, la seguretat dels individus davant de l'estat o davant dels poders fàctics o la protecció de drets fonamentals. Ans al contrari, aquestes actuacions suposen un abús de dret que només busca el silenci, el desprestigi o l'eliminació de l'oponent o, més aviat, de l'enemic...
En actuar d'aquesta manera, s'erosiona la credibilitat del dret com a sistema de regles i principis amb unes finalitats d'ordenació i resolució social dels conflictes. El dret esdevé, en definitiva, una arma de guerra més.
La reacció davant d'aquestes actuacions hauria de passar, fonamentalment, per l'enfortiment de l'estat de dret, especialment dels òrgans encarregats d'interpretar i aplicar el dret. El Tribunal Suprem del Regne Unit ha estat un exemple.