Un govern pel medi ambient

Parafrasejant la lletra d’aquella cançó dels Astrud, hi ha un boli que ho signa tot a Espanya. És un boli màgic, amb el qual els nostres governants poden signar el que calgui, el blanc i el negre, una cosa i la contrària; sempre queda bé. En honor a la veritat, qualsevol país n’ha de tenir un, i sospito que deu ser la primera estructura d’estat que cal bastir: la resta és signar i fer ampolles.

22 d’abril. un dia històric (aquest cop sí), tot i que ningú ens va convocar a cap concentració amb la preceptiva samarreta. Les Nacions Unides van organitzar una cerimònia col·lectiva per ratificar l’Acord de París de lluita contra el canvi climàtic i, apa, a Nova York hi falta gent: cent setanta-cinc estats a l’East Side, tots amb la seva estilogràfica. Una gran ocasió a la qual, misteriosament, no van assistir els caps dels estats responsables del 45% de les emissions de CO 2 al món, la Xina i els EUA. També va causar baixa en l’alineació Rajoy, sí, que va decidir enviar-hi la nostra estimada vicepresidenta per representar un govern fermament compromès amb un futur sostenible per al nostre planeta. Fi de la cita.

Sáenz de Santamaría va signar el document com la resta de mandataris, com se signen aquelles immenses targetes d’aniversari, plenes de frases desgastades de felicitat mil·lenària. El simbolisme d’alta volada encara passa per l’encaixada física de mans i el photocall en aquestes grans cimeres. En aquest cas, però, el simbolisme rau en la ploma que duu la vice, la mateixa amb què el consell de ministres va signar, pocs mesos enrere, un decret amb el qual es desincentiva la producció i l’autoconsum energètic basats en fonts renovables al nostre país. Tant se val que la premsa econòmica internacional seriosa s’enfoti d’una mesura que, juntament amb la desactivació del sistema de primes als productors independents, desmunta la que va ser probablement la indústria puntera al país, quan encara passem dels quatre milions d’aturats. El boli de la nostra mandatària és el símbol de la incoherència política en què estem atrapats: ni canvi climàtic, ni aturats, ni economia verda, ni punyetes! Abans d’agafar l’avió de tornada cap a Madrid, encara va tenir temps d’assegurar que cap al 2030 haurem reduït en un 40% les emissions respecte al 1990.

5 de juny. Ara sí, amb samarreta blava i jotes al megàfon, nova marxa a Barcelona contra un pla per a la conca de l’Ebre que preveu augmentar en 450.000 hectàrees el regadiu gràcies a 50 nous embassaments i una dotació de cabal ecològic fins i tot inferior a la prevista pel govern d’Aznar en el seu fallit Pla Hidrològic. Menys aigua i sediments per a un delta en clar retrocés, diguin el que diguin els experts, la UE i un clima cada cop més escadusser en pluges.

Dues dates, set setmanes en què hem vist com tornem a unes noves eleccions i a refer cartells i promeses. Seguim, però, sense prendre’ns seriosament ni convertir en matèria central dels programes polítics la pitjor amenaça contra la nostra civilització que hàgim conegut mai, tot i que el marge de maniobra és cada cop més petit. Les fotos històriques només ho acaben sent si després hi ha gestos agosarats al darrere, o tot plegat esdevé ridícul o perillós, no sé si us sona. A Holanda el Parlament ha aprovat la prohibició dels vehicles de benzina o dièsel a partir del 2025, i a Oslo d’aquí tres anys no s’hi podrà entrar en cotxe, una proposta similar a les d’Hèlsinki o Hamburg, entre altres ciutats europees.

Aquí el boli de les grans ocasions es fa servir per restablir els projectes de fracking a totes les comunitats autònomes que gosen plantar cara a l’autoritat central i per continuar augmentant la producció agrícola per a l’exportació i la pressió urbanística lligada al turisme.

Potser sí que ho és, de coherent, l’actual govern, i tot plegat es tractava de salvar aquest sistema político-econòmic, ni que sigui dalt d’un palafit quan el mar s’ho mengi tot: Espanya submergida abans que verda! Només per revertir aquesta (in)coherència ja pagava la pena haver reeixit formant un nou executiu durant l’abril, sincerament, encara que us sembli poc revolucionari com a programa de govern.

Set setmanes. ¿Heu sentit els vostres candidats barallar-se per l’aigua o el territori al debat de dilluns o en algun altre moment? De què xerren els politòlegs quan negocien i parlen de política? ¿Han vist, com la resta de mortals, els límits de tot allò que ens volta?

Si a les properes i previsibles converses per formar un nou executiu el medi ambient i la transformació del nostre sistema energètic, amb tots els efectes de regeneració econòmica i política que necessitem urgentment, no són un tema central, tot continuarà igual, tocant a la coberta del Titanic. Canviar la tinta del bolígraf hauria de ser la nostra prioritat, o aviat tot el que signarem serà paper mullat.