L'Àfrica que podria ser
Fa pocs dies, el president alemany va fer un viatge oficial a Etiòpia. A les avingudes d’Addis Abeba, les banderes germanes i etíops donaven la benvinguda al màxim mandatari d’una Alemanya que s’ha implicat en el desenvolupament d’aquest país. M’expliquen a l’agència federal etíop responsable de la formació professional que Steinmeier va ser conduït a un dels seus centres educatius. Allà va veure tallers i aules, nois i noies aprenent a soldar, fer anar fresadores, empalmar cables i qualsevol dels oficis habituals en una escola de FP a casa nostra. Diuen que la cara de satisfacció del mandatari era tan evident que allà mateix va prometre que Alemanya no només continuaria donant suport a la formació tècnica del jovent etíop, sinó que l’augmentaria.
Al seguici presidencial també hi viatjaven els responsables de Volkswagen. La multinacional alemanya fa anys que planeja instal·lar-se al país africà, un mercat de més de cent milions de persones, només per darrere de Nigèria i Sud-àfrica en importància, per servir a tota l’Àfrica de l’est. Aquests plans de futur són inviables sense tots els soldadors, fresadors i electricistes que s’estan formant en centres com els que el president visitava. Desenes de parcs industrials es construeixen arreu del país per acollir moltes firmes com l’alemanya, i en altres sectors com el tèxtil o el farmacèutic. La baixa regulació ambiental i un nivell salarial ridícul, a causa de la depreciació constant del birr, comencen a fer Etiòpia més competitiva que el Sud-est Asiàtic. En realitat, l’aposta germànica és humil davant el desembarcament d’empreses xineses, que juntament amb el suport oficial de Pequín, han reconfigurat la fesomia del país. Un nou tramvia recorre Addis Abeba, serpentejant entre els gratacels que dibuixen un skyline mutant setmana per setmana, dibuixat amb acer i formigó oriental.
A Sodo, seguint la nova autopista de tres carrils que avança cap a Nairobi, hi ha un dels epicentres de la migració. D’un context més proper al que s'espera d’Etiòpia a priori, surten milers de persones a trobar feina a Sud-àfrica o als països àrabs, a Addis o a Europa. L’alta densitat de població i la baixa disponibilitat de terres i tecnificació no els donen gaire oportunitats. No importa sentir històries de gent perduda o segrestada, de famílies arruïnades per pagar el rescat dels seus fills. Quan ets una gota en un riu mai penses que et tocarà a tu. La gran esperança de tota aquesta gent que camina és trobar una feina, el més a prop de casa possible, i gaudir d’una vida digna amb els seus. Una cosa que no hauria de ser gens difícil d’entendre a casa nostra, havent passat pel mateix procés fa una generació. A més dels parcs industrials i les infraestructures, el govern també s’ha posat mans a l’obra amb l’habitatge, i els nous barris per a les classes populars i mitjanes estenen encara més el perímetre de les grans ciutats. Us puc assegurar que la 'banlieue' d’Addis no és tan diferent de Bellvitge o Sant Ildefons.
Etiòpia, potser com a imatge de l’Àfrica, està davant d’un moment decisiu. Un responsable del govern afirmava no fa gaire que més de deu milions de persones busquen la seva primera feina però que el mercat laboral només en pot absorbir un milió, a hores d’ara. L’expert federal de formació professional que ens até dubta de si arribaran a formar prou gent per absorbir tanta inversió i generar l’ocupació necessària.
Ho podem veure com un problema aliè o podem entendre que el malson que vivim a les nostres fronteres i a la Mediterrània són la punta de l’iceberg d’un fenomen del qual som part i que hauríem de contribuir a solucionar. Les gotes d’aigua esdevenen benzina quan no hi ha futur, i els extremismes sempre estan disposats a fer d’espurnes, com també s’ha vist a Etiòpia els últims anys.
Aquests dies, Barcelona i altres ciutats europees s’uneixen per donar una resposta imprescindible a la crisi humanitària de la frontera sud. Amb el seu suport o amb recursos propis, com ho fa la Fundació Nous Cims, moltes entitats intenten també aportar solucions a l’origen del problema, i corregir els desequilibris i injustícies que es produiran inevitablement. Si l’Àfrica no s’industrialitza i s’urbanitza i dona oportunitats a la seva gent, si no deixa de ser un simple rebost de primeres matèries i no protegeix els drets de tothom, començant per les dones, haurem fracassat amb ella. Més enllà de l’emergència i la falsa predestinació, hi ha causes estructurals que expliquen el que vivim i oportunitats per superar-les.
La tragèdia és veure-ho venir i no tenir presidents que no dubtin a l'hora d'obrir més tallers per a més alumnes. Però potser és demanar entendre massa a un Estat que manté l’'Open Arms' ancorat al port.
