Calia. Era urgent. Finalment ha estat un maquinista de la R2 de Montcada i Reixac qui ha esclatat: "Continuem travessant el pas a nivell. Em sembla una falta d'educació i de respecte per les persones que treballem cada dia", ha cridat per la megafonia del tren. El vagó ha quedat en silenci. Ja era hora. El silenci i la bronca. Amb tota la raó del món, el maquinista, indignat, indignadíssim, ha carregat contra les persones incapaces de respectar els senyals i la vida dels altres. "Costa tant esperar dos minuts fins que passi el tren?", els ha preguntat, també, el maquinista. Això ens preguntem tanta altra gent. Perquè aquestes persones que no saben esperar dos minuts no només es juguen la seva vida sinó que destrossen la de la persona que és al seu davant. Perquè quan hi ha un atropellament de tren es parla molt de les víctimes, dels morts, però també són víctimes les persones que conduïen el tren i no han pogut fer res per evitar-ho. Sí que es pot, en canvi, respectar els senyals i creuar pels llocs pertinents. No som perfectes. Ens podem equivocar. Però la pressa ens traeix massa sovint i hem d’aprendre a evitar-la. No podem esquivar tots els accidents però podem provocar-ne molts menys. I no cal posar-se en l’extrem de morir, encara que és un extrem real. ¿És impossible pensar, també, en com aquestes accions alteren els horaris dels trens? Òbviament, els usuaris de Renfe no són les persones més satisfetes del món i òbviament no tota la culpa la tenen els que travessen les vies, però, ¿de debò és tan complicat recordar que no vivim sols en aquest món i que hem de pensar una mica en els altres? En el temps dels altres?
Les persones dels dos minuts, essencialment egoistes, per no dir paraules més contundents que no cal escriure, però que surten disparades mentalment quan ens les trobem, són a les vies dels trens, a les voreres amb les seves motos, els seus patinets o les seves bicicletes per guanyar temps i que els vianants el perdem; també ho són els altres vianants que no s’aparten mai en zones estretes perquè en algun lloc del seu ego han vist el senyal que la prioritat la tenen ells; o les que s’asseuen amb les sabates sobre els seients creient que tenen el dret d’embrutar el mobiliari públic com el sofà de casa seva; o les que es deixen les aixetes obertes sense pensar en la sequera; les que continuen llençant les escombraries al bosc; les de la cigarreta per la finestra del cotxe o les d'aquella maniobra perillosíssima a l’autopista que posa en perill tots els automòbils del voltant o les que se t’enganxen al darrere en una carretera sense respectar la distància de seguretat. Insisteixo: totes cometem errors puntuals. Totes hem comès en algun mal moment un acte incívic. Però les persones dels dos minuts van així pel món sempre, sense que sigui una cosa d’un moment. I algú els ha de parar els peus. Perquè fan la vida molt més desagradable del que ja acostuma a ser tantes vegades. Si no és per salvar-nos, no ve mai de dos minuts. I, normalment, no és per salvar-nos. Que ens coneixem.
"Quatre persones adolescents van morir fa un parell de setmanes. Una mica de respecte als morts", ha acabat dient el maquinista en el seu discurs encès. Respecte pels morts i pels vius. Per les persones treballadores. No cal que ens entenguem. No cal fer aquest esforç, no demano tant. Però respectem-nos. Fem-ho més fàcil i millor. Perquè encara que ens agradi més o menys, estem destinades a conviure. I ens agradaria molt més si en el dia a dia no ens haguéssim d’emprenyar tant per aquesta manca de respecte. I al maquinista, moltes gràcies.
