Carta a The Beatles: 45 minuts, 50 anys

Que els efectes de 12 cançons interpretades en tres quarts d’hora pervisquin durant mig segle diu molt del que vosaltres éreu, però sobretot explica com havia de ser de trista i rònega aquella Espanya franquista en què vam néixer els nens del baby boom dels anys 60.

Sóc un més dels nens que vam arribar al món quan vosaltres arribàveu a Barcelona. Fill d’uns pares que s’espavilaven com podien per tirar endavant en una dictadura que havia matat milers de persones i que, ves per on, ara estava acollonida davant la possibilitat que quatre músics peluts (amb ulls d’ara, fa riure dir-vos peluts) els desmuntéssiu el tinglado. Qualsevol cosa que arribés de fora era vista com una ingerència perillosa. Així de sòlid i així de fràgil era aquell règim. No volien que vinguéssiu a Espanya, que entréssiu a la reserva espiritual d’Occident.

Perquè us en feu una idea, el Bisbat de Vic no permetia fer casaments a la tarda. L’Església associava la foscor amb el sexe desenfrenat i preferia que les parelles passessin per l’església de bon matí, a plena llum del dia. Una noia de bona família que es deia Pilarín Bayés va ser la primera núvia que va obtenir el permís per casar-se a mitja tarda. Era l’any 1965, i és en aquest context que vosaltres arribeu a Barcelona i reuniu, a la nit, 18.000 joves que volen ballar la vostra música.

És per homenatjar tota aquella gent que hauria estat bé que un dels dos, Ringo o Paul, hagués vingut aquests dies del 2015 a Barcelona. Per trobar-se amb aquells joves que ara ja són avis, i que a la Monumental es van oblidar de la dictadura i van tenir més a prop, durant tres quarts d’hora, la llibertat i la modernitat. Però, esclar, m’imagino que els Beatles -ara que fa 45 anys que us vau separar- són per a vosaltres poca cosa més que un record llunyà i bonic. Cadascun feu la vostra i em sembla que no voleu participar en gaires exercicis de nostàlgia d’allò que ja va ser.

Vau fer milers de concerts i aquest, per a vosaltres, no deu tenir cap rellevància. No va ser ni el primer ni l’últim, ni el millor ni el pitjor; vau estar 45 minuts a l’escenari i només 18 hores a Barcelona. Potser us heu preguntat per què l’hauríeu de recordar, doncs. Que 50 anys després encara parlem d’aquell concert fugaç us hauria d’emocionar. Espero que, com a mínim, us hagin arribat notícies de l’homenatge que us fem aquests dies. No deu passar a gaires més llocs.

P. D. Aquell va ser el vostre primer i únic concert a Barcelona. L’any següent, el 1966, vau deixar d’anar de gira. Als Rolling Stones els hem tingut moltes més vegades a Barcelona, però aquells joves que ara ja són avis van haver d’esperar fins al 1976 per veure’ls per primer cop.