Carta a The Beatles: 45 minuts, 50 anys
![45 minuts, 50 anys](https://static1.ara.cat/clip/a349ced3-a312-481d-9f90-1f88d2520965_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
Que els efectes de 12 cançons interpretades en tres quarts d’hora pervisquin durant mig segle diu molt del que vosaltres éreu, però sobretot explica com havia de ser de trista i rònega aquella Espanya franquista en què vam néixer els nens del baby boom dels anys 60.
Sóc un més dels nens que vam arribar al món quan vosaltres arribàveu a Barcelona. Fill d’uns pares que s’espavilaven com podien per tirar endavant en una dictadura que havia matat milers de persones i que, ves per on, ara estava acollonida davant la possibilitat que quatre músics peluts (amb ulls d’ara, fa riure dir-vos peluts) els desmuntéssiu el tinglado. Qualsevol cosa que arribés de fora era vista com una ingerència perillosa. Així de sòlid i així de fràgil era aquell règim. No volien que vinguéssiu a Espanya, que entréssiu a la reserva espiritual d’Occident.
Perquè us en feu una idea, el Bisbat de Vic no permetia fer casaments a la tarda. L’Església associava la foscor amb el sexe desenfrenat i preferia que les parelles passessin per l’església de bon matí, a plena llum del dia. Una noia de bona família que es deia Pilarín Bayés va ser la primera núvia que va obtenir el permís per casar-se a mitja tarda. Era l’any 1965, i és en aquest context que vosaltres arribeu a Barcelona i reuniu, a la nit, 18.000 joves que volen ballar la vostra música.
És per homenatjar tota aquella gent que hauria estat bé que un dels dos, Ringo o Paul, hagués vingut aquests dies del 2015 a Barcelona. Per trobar-se amb aquells joves que ara ja són avis, i que a la Monumental es van oblidar de la dictadura i van tenir més a prop, durant tres quarts d’hora, la llibertat i la modernitat. Però, esclar, m’imagino que els Beatles -ara que fa 45 anys que us vau separar- són per a vosaltres poca cosa més que un record llunyà i bonic. Cadascun feu la vostra i em sembla que no voleu participar en gaires exercicis de nostàlgia d’allò que ja va ser.
Vau fer milers de concerts i aquest, per a vosaltres, no deu tenir cap rellevància. No va ser ni el primer ni l’últim, ni el millor ni el pitjor; vau estar 45 minuts a l’escenari i només 18 hores a Barcelona. Potser us heu preguntat per què l’hauríeu de recordar, doncs. Que 50 anys després encara parlem d’aquell concert fugaç us hauria d’emocionar. Espero que, com a mínim, us hagin arribat notícies de l’homenatge que us fem aquests dies. No deu passar a gaires més llocs.
P. D. Aquell va ser el vostre primer i únic concert a Barcelona. L’any següent, el 1966, vau deixar d’anar de gira. Als Rolling Stones els hem tingut moltes més vegades a Barcelona, però aquells joves que ara ja són avis van haver d’esperar fins al 1976 per veure’ls per primer cop.