Un minut de silenci per la vergonya

Fins i tot la més respectable de les protestes esdevé incòmoda si es manifesta en un context inapropiat. Això pot assemblar-se a aquell argument tan desgastat –i a vegades lleugerament sofista o manipulador– que afirma que les males formes poden fer perdre la raó en un clima de discussió, però aquí no es tracta de qüestionar la legitimitat d’un determinat reclam sinó d’afirmar amb contundència que aquest passat 17 d’agost vam ser testimonis d’una falta flagrant d’elegància, empatia i solidaritat envers unes persones que intentaven recordar les víctimes d’una tristíssima tragèdia. No té sentit entrar a debatre si els clams independentistes, les peticions perquè s’investiguin millor els atemptats o les acusacions a les clavegueres de l’Estat tenien sentit o no, perquè acceptar la llibertat d’expressió implica donar cabuda a aquestes proclames, sigui quina sigui l’afinitat que es mantingui amb elles. De fet, ben segur que alguns familiars i víctimes col·laterals dels atemptats podrien subscriure algunes d’aquestes protestes, però és indubtable que el minut de silenci era el pitjor moment per enaltir-les.

El vídeo que s’ha fet viral, amb el senyor de la guitarra cridant i fins i tot insultant els familiars congregats a l’acte en memòria de les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils, només pot percebre’s com una barreja de narcisisme i de fanatisme i com una manca penosa de sentit estètic. De fet, el dia 17 d’agost les xarxes socials es van omplir bàsicament de comentaris a aquesta escena lamentable, així com de crítiques a l’actitud de determinats polítics, particularment de Laura Borràs, que demostraren un gran talent per moure el focus d’atenció i per situar-lo sobre ells mateixos; sobre uns gestos aparentment solidaris que semblen poc genuïns i molt egòlatres quan es realitzen amb la consciència que robaran el protagonisme als protagonistes veritables.

Ser elegant, al capdavall, també és això: saber quan cal retirar-se o romandre en un segon pla; detectar els temps adients i callar quan existeix el perill que qualsevol paraula embruti l’ambient en sortir disparada de la boca. De fet, el morbo inherent a aquesta mena de vídeos i de reaccions que provoquen és inqüestionable, i vivim uns temps en què el morbo ho amara tot: decideix els titulars de diari, jerarquitza els tuits més virals, multiplica les visites al vídeo que conté el pla més encertat, la frase més encesa, el moment més grotesc. Després existeix la tendència a la dicotomia que acompanya qualsevol d’aquestes polèmiques, i és en aquesta naturalesa dicotòmica, dual, on segurament cal trobar l’espurna de risc i de motivació que activa l’esperit narcisista de determinades persones: no debades, compten amb la seguretat que, per cada detractor, hi haurà un defensor dels seus actes.

Tot es banalitza, fins i tot la intimitat, la memòria, la tristesa. Els gestos neixen amb la sospita del postureig i qualsevol mostra d’autenticitat aparent ha de passar l’escàner de les segones intencions abans de ser jutjada com a honesta i sincera. Això és així i és comprensible que sigui així, perquè no acceptar la naturalesa exhibicionista de la majoria d’actes susceptibles de ser convertits en tuits i notes de premsa seria, com a mínim, ingenu, naïf, d’una candidesa també revisable. Tanmateix, hi hauria d’haver límits a l’ego; moments sagrats que la vergonya o una mínima noció de decència impedirien vulnerar, i el minut de silenci de dia 17 d’agost era un d’aquests moments.

Entrar a valorar, com deia abans, el contingut de les proclames seria tan absurd com generalitzar el poc encert del senyor de la guitarra i fer-lo extensible a totes les persones que comparteixen l’arrel dels missatges que exclamava. El propi senyor insulta alguns dels individus que li demanen que calli en un acte íntim i trist, anomenant-los rucs i gosant (la ignorància és molt atrevida) autodenominar-se com a víctima del terrorisme pel fet de ser català. Aquesta frase, que treta de context ja seria molt qüestionable, es converteix en una falta de respecte brutal, insuportable, envers les víctimes reals dels atemptats. El victimisme, però, sembla haver-se instal·lat també, i indefectiblement, a les xarxes i als comunicats d’alguns personatges que no dubten a citar frases èpiques, plenes de solemnitat, que els equiparen a màrtirs del passat o a grans persones que van morir o patir al servei d’una causa. I com que la predisposició a ser una víctima real és inversament proporcional al desig d’emparar-se en un victimisme decoratiu, el ridícul no atura de fer-se patent i la vergonya, aquesta sí, generalitzada, exigeix a crits un minut de silenci.