Minoria nacional o nació minoritzada?

L’afer Pegasus ha mostrat un cop més (com l’A por ellos) que a Espanya hi ha un enemic interior. És a dir, ciutadans que es considera que atempten contra l’Estat, no contra persones particulars, i que poden ser combatuts, si és necessari, saltant-se o estirant la legalitat. És el “dret penal de l’enemic”.

Els potencials enemics interiors no són els catalans entesos com a ciutadans de Catalunya o residents a Catalunya, ni els catalanoparlants estrictament, sinó els que s’identifiquen amb la nació catalana i voldrien que aquesta pogués esdevenir un estat independent si comptés amb una majoria social de suport.

¿Són aquests darrers ciutadans una minoria a protegir d’acord amb el dret internacional? Des de fa un temps, especialment des d’algunes posicions polítiques, es fa referència a la “minoria nacional catalana” que ha de buscar protecció. Però el conflicte polític que viu Catalunya amb l’Estat ¿és un conflicte amb una minoria (nacional) o amb una nació (minoritzada)?

Si no es posa un fre al poder de les majories, les minories (religioses, lingüístiques, culturals, nacionals) acostumen a resultar excloses i dominades i, per tant, requereixen una protecció, també en les democràcies, que actuï com a contrapès. Així, doncs, una minoria té dret a unes “regles especials”.

Les nacions, en canvi, tenen dret a disposar d’un territori per poder desenvolupar-se amb normalitat. La territorialitat està sempre lligada al fet nacional perquè una nació requereix un espai on pugui desenvolupar políticament l’autogovern i la sobirania (compartida o no), i que s’acostuma a vincular amb el marc geogràfic històric on s’ha desenvolupat aquesta identitat col·lectiva.

Hi ha nacions de molts tipus. Les nacions que no disposen d’un estat propi i que formen part d’estats no desenvolupats en clau plurinacional acostumen a ser nacions minoritzades, és a dir, minoritàries en el sentit demogràfic i perjudicades per la nació majoritària en plans molt diversos: aculturació (història i tradicions dominants no autocentrades), infrainversió, extracció de recursos. Tot plegat dona peu a interpretar la relació, des d'algunes perspectives, en termes de colonialisme no explícit.

Malgrat les concomitàncies diverses entre tots aquests conceptes i visions, no ha de ser fruit d’un joc de paraules escollir quina és la definició del problema, el marc reivindicatiu i de legitimació. Les minories s’han de protegir de la dictadura de la majoria. Les nacions minoritzades s’han de protegir de la nació dominant en un estat. Les minories tenen dret a protecció, les nacions a un territori. (No és indiferent, per exemple, parlar de minoria uigur o de nació uigur.)

Per altra banda, no tenen per què ser excloents les problemàtiques que apunten. A Catalunya es viu una doble exclusió, la que afecta tots els ciutadans que viuen al territori de la comunitat autònoma pel tracte que reben de l’Estat i la que viuen els ciutadans de nacionalitat catalana (que s’identifiquen amb aquesta nació) o, en termes més laxes, de matriu cultural catalana. No és el mateix no poder parlar amb naturalitat la teva llengua en un judici, o no poder animar la teva selecció esportiva reconeguda, que patir un servei de Rodalies amb una infrainversió permanent. Hi ha catalans que pateixen només la segona exclusió i d’altres que, a més, també pateixen la primera. És a dir, hi ha qui pateix només l’exclusió territorial (pel fet de viure en un territori vinculat històricament a la nació minoritzada) i qui pateix també l’exclusió nacional.

No és, per tant, casual que en la reivindicació emancipatòria qui pateix una doble exclusió tingui un paper més actiu, de lideratge. Té una doble motivació. Ara bé, seria equivocat concloure que la realitat social es pot dividir en dos grups estancs i no apreciar que es tracta d’un continu format per una gradació de posicions que inclouen, per exemple, els catalans que no trobaran a faltar que en un judici puguin parlar en català perquè parlen normalment en castellà, però que estan a favor que saber català sigui un requisit i no un mèrit per a qualsevol jutge a Catalunya, o que s’alegraran dels triomf d’una selecció catalana però també de la roja.

Ignorar aquesta realitat i interpretar Catalunya en clau dicotòmica és part de l’atzucac en què ens trobem i fa que alguns acabin preferint entendre’s com a minoria nacional que com a part d’una nació minoritzada amb una composició social diversa.