Minoria nacional: canvi de paradigma?

En els darrers temps són diverses les veus que assenyalen la necessitat de vincular l’anomenada causa catalana amb els drets de les minories nacionals. En són mostra els al·legats en aquest sentit de l’advocat Gonzalo Boye en la defensa del president Torra. És Catalunya una minoria nacional? Una nació? Una comunitat política subestatal? Des de quin enfocament s’hauria de defensar el procés sobiranista? Apel·lant al dret de les minories nacionals?, al dret a l’autodeterminació?, al dret a decidir?

D’entrada, cal dir que difícilment resultaran reivindicacions excloents, sinó complementàries que impliquen paradigmes de legitimació diferents i sobretot que s’enfoquen a marcs jurídics i institucionals diferents. Si, per exemple, volguéssim denunciar un abocament contaminant en un riu, podríem denunciar-ho a les autoritats mediambientals com un atac al medi ambient i a la biodiversitat, però també, segurament, es podria assenyalar la conculcació del dret a la salut davant de les autoritats sanitàries i, fins i tot, es podria portar el cas al departament d’Indústria assenyalant la mala praxi i l’incompliment dels processos de qualitat en la fabricació i el tractament de residus.

Totes aquestes vies resultaran complementàries, llevat que la denúncia per una d’elles exclogui les altres, cosa que no acostuma a passar si es porten a institucions diferents (agència de l’aigua, denúncia davant de la justícia pels danys en la salut, oficina de qualitat industrial).

Una cosa semblant pot passar amb les apel·lacions diverses en la causa catalana, possiblement no n'hi hagi una intrínsecament millor que les altres, però sí més ressonant en diverses institucions i formes de legitimació. I, per altra banda, amb diversos pros i contres, que val la pena tenir en compte. O com a mínim distingir conceptualment.

A grans trets, el dret a l’autodeterminació té l’avantatge que és un concepte universal ben conegut que apel·la al dret de totes les nacions a esdevenir estats, o almenys això és així en l’imaginari col·lectiu. La pega és que en la jurisprudència internacional s’ha anat distingint entre autodeterminació interna (autogovern dins dels estats) i autodeterminació externa (independència) i s’ha interpretat que aquesta només és reclamable davant de l’ONU en processos de descolonització. Per exemple, en el cas del Sàhara Occidental. Catalunya en quedaria fora des d’aquesta perspectiva, tot i que es pot discutir aquesta progressiva delimitació del dret al que fa referència l’article primer de la Carta de les Nacions Unides.

El dret a decidir, tan protagonista a casa nostra, té l’inconvenient que és un concepte i no pas un dret reconegut en cap document jurídic. Vol fer referència a la perspectiva del famós dictamen del Tribunal Suprem del Canadà segons el qual en una democràcia hauria de ser possible donar resposta a les reivindicacions a favor de la independència d’una part del territori si aquestes són expressades democràticament i clara. En aquesta perspectiva és el component democràtic i una lectura oberta de la Constitució les que legitimen l’apel·lació. Recordem que el Quebec va fer dos referèndums d’independència (1980, 1995) abans que fos reconegut com a nació pel Canadà (2006) i que el component nacional és aliè a l’argumentació del Tribunal.

Finalment, la protecció de les minories (nacionals, ètniques, lingüístiques, culturals...) no només està present en diversos tractats internacionals, sinó que, com l’advocat Boye assenyala, també ho està en l’article segon del Tractat de la Unió Europea. Sovint cal protegir les minories de discriminacions o de la dictadura de la majoria. I, sens dubte, la catalanofòbia i la manca de respostes adequades per a una bona acomodació i gestió de la diversitat interna poden ser mostres de conculcació dels drets de les minories nacionals de l’estat. Ara bé, des del punt de vista internacional, la seva protecció mai s’ha relacionat amb la independència, sinó, des del punt de vista polític, amb l’autodeterminació interna. Un altre inconvenient és la possible desterritorialització de la demanda, donat que són els membres de les minories als que es vol donar protecció en primer terme. En altres paraules, algú podria entendre que la “minoria nacional catalana” està formada per la meitat dels actuals habitants de Catalunya.

A Catalunya, entre el 2006 i el 2016, el marc hegemònic reivindicatiu va ser el dret a decidir; amb l’horitzó del referèndum va virar cap al dret a l’autodeterminació. Estem davant d’un nou canvi de paradigma? Més enllà de les estratègies internacionals i jurídiques, també cal posar un ull sobre el marc conceptual que cadascuna d’aquestes vies implica en la política interna i en la interpretació i socialització d’unes demandes legítimes.