El ministre 'Güert' sortint de l'armari

Hola, sóc un tal José Ignacio Güert i es veu que treballo de ministre. Això m'obliga a parlar en públic sovint i jo ho he aprofitat per crear el güertisme , que la güertipèdia defineix com l'acte d'evacuar declaracions com els ases es foten els pets. La penúltima que he col·locat ha estat aquesta de l'adoctrinament independentista a les escoles. Però no, no s'equivoqui. Dir-ho només era la justificació de la segona part de l'argument, que és la que a mi m'interessava col·locar i que consistia a carregar-me la immersió a les escoles. I sap per què? ¿Sap per què jo i la resta del nacionalisme espanyol identitari fa temps que volem carregar-nos la immersió? Miri, ara l'hi diré ben claret, perquè ja estic fart de dissimular. El català ens molesta. El català ens repugna. El detestem. Estem tips del català. Abominem el català. El català és monstruós, terrorífic, horripilant, camperol i pobletà. El català ens fa fàstic i ens fa venir arcades, basques i vòmit incontrolat. El català és una femta infinita. Vaja, que li tenim tanta mania que quan escoltem algú bordant-lo, primer ens ve una granissada, després una al·lèrgia i finalment una immensa nàusea sideral. Parlar en català és un atemptat al bon gust, a les bones maneres, a l'educació i al sentit comú d'algú que es vesteix pels peus.

A nosaltres el català ens genera odi, tírria, aversió, fòbia, antipatia, repulsió, aversió, llàstima, horror, animositat, execració, tedi, casament, desafecció, esgarrifances, pena, reprovació i fatiga. Això sí, a Catalunya ens l'estimem molt, sobretot la seva riquesa cultural representada per Espriu, Pla i... bé, Espriu i Pla. Això sí, als anys 70 era molt més cosmopolita que ara, que és molt més provinciana, com vostè podrà comprovar si va pel món civilitzat i parla de Barcelona i de Catalunya. Vaja, que no sé si ha quedat prou clar, però d'això del català no en som gaire partidaris. D'acord?