Ministra catalana, rècord negatiu
Com cada any ha arribat el nostre particular Dia de la marmota (recorden la distreta i angoixant pel·lícula de Bill Murray?): el dia de les dades d’execució real de la inversió del govern central (ministeris i organismes dependents) de l’any anterior. La realitat no ha faltat a la cita; tampoc la consegüent indignació, que ha omplert, com manen les tradicions, línies i minuts a mitjans convencionals, i també a les xarxes socials. Tot, seguit d’un vigorós anunci del govern català d’exigència (no sabem si gaire vigorosa) d’explicacions, acompanyat del renovat lament de diversos grups d’interès econòmic, una altra nota tradicional. Finalment, també hi ha acudit la renovada autoresponsabilització: si a Madrid no s’ocupen de fer projectes executables per manca de personal a les delegacions ministerials a Catalunya (no vol venir ningú perquè aquí som rarets), cal suplir-ho amb la iniciativa catalana. Tan senzill que seria contractar externament la realització dels projectes, si no tenen prou personal a Catalunya. Com és prou habitual en altres llocs, per cert.
I feta ja l’adhesió al ritual anual català del Dia de la marmota, podria acabar aquí la columna. Tanmateix, aquest any han passat algunes coses que ens han donat una diada una mica especial. Sense anar més lluny, el rècord històric negatiu d’execució l’ha assolit una ministra catalana al ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (Mitma), Raquel Sánchez. Això pot semblar paradoxal, i tanmateix és ben lògic. Ara hi anirem, abstenint-nos de comparar Catalunya amb Madrid, puix que ens diu la senyora ministra que fa lleig i no ajuda a entendre la realitat (sic).
Primer, uns números, pels fets (dades de la Intervenció General de l’Estat). Com ja és sabut, l’execució de la inversió central a Catalunya el 2021 va ser el 35,7% del pressupost. I entrant una mica més en detalls menys comentats, trobem coses interessants. Cal fer esment a l’execució del Mitma (l’al·lusió a la senyora ministra no era gratuïta), puix que aquest ministeri i els seus organismes dependents representen més del 90% de la inversió central pressupostada a Catalunya. Bé, doncs, si l’execució del conjunt de la inversió és el 36%, la del grup Mitma es queda en el 30%. Tot un rècord històric negatiu d’execució, que destrona l’anterior rècord, assolit en el primer any de la majoria absoluta d’Aznar, el 2000, quan la inversió executada per Foment a Catalunya fou el 50%. Prou bé, comparat amb el 2021.
Fem un pas més. Dins el paquet Mitma hi ha inversions que paga el pressupost (carreteres i ferrocarril, sobretot; tant pel ministeri com per empreses públiques) i inversions que inclouen els pressupostos però que paguem els usuaris (d’aeroports i ports, sobretot; sector públic empresarial). Bé; de les inversions pressupostades (però no pagades) en aeroports i ports se n’ha executat un 53%, però de les realment pagades per l’Estat se n’ha executat el 26%, i –dins d’aquestes– les del sector ferroviari no han arribat al 20%! Per cert, analitzar les inversions centrals distingint entre les que paga el pressupost i les que paguem els usuaris tingué un cert moment als anys inicials del segle. Caldria recuperar-ho.
Havia anticipat que el fet que el rècord negatiu arribi de mans ministerials catalanes (el gènere és indiferent per al cas) no és paradoxal, sinó lògic. Ara toca desentrellar-ho. Com ja es va discutir a Anatomia d’un desengany, els responsables institucionals catalans al govern central estan sotmesos a l’amenaça de l’estereotip que pesa sobre el seu grup territorial: “els catalans són uns egoistes, que només persegueixen l’interès de Catalunya”. Per això, a fi de progressar en les institucions centrals, els catalans (sobretot si tenen responsabilitats de tipus territorial, com les infraestructures) tenen un incentiu molt fort a deixar ben clar que no miren per l’interès particular de Catalunya, una restricció que –tanmateix– mai afecta governants procedents d’altres regions. És un tipus de conducta adaptativa ben documentada per la psicologia social en l’anàlisi del conflicte entre grups.
Això es fa encara més feixuc si considerem que l’actitud inversora del govern central es produeix en un context particular: el model secular de l’Espanya, capital París, invariable en els tres darrers segles. Més enllà de pactes conjunturals, sovint urgits per assegurar l’aprovació dels pressupostos de l’Estat, l’acció real dels centres inversors connectats amb la política territorial segueixen inevitablement les prioritats d’ona llarga, les de fons, que estan per sobre d’acords pressupostaris. Això explica on hi ha i on no hi ha projectes executables; millor que qualsevol altre argument. És una realitat que tenim ben apresa, però que potser necessitem reaprendre cada cert temps.
La dinàmica inversora de les institucions centrals segueix unes pautes que tenen les arrels molt lluny en el temps, i és un instrument al servei de la construcció nacional espanyola. Això les fa tan singulars en el context europeu. Aquestes pautes no s’alteren per majories circumstancials –amb independència del pes perifèric–, puix gaudeixen d’un suport molt ampli en la societat espanyola. Això també ho sabíem ja. Encara que de tant en tant –si no s’hi veu altra sortida– impostem que potser la propera vegada serà diferent.