Per què ens cal un ministeri d’Infància i Joventut?

Pedro Sánchez ha format finalment el seu govern, entre equilibris polítics i territorials que expliquen, en part, que hagi mantingut 22 ministeris i quatre vicepresidències. Podríem discutir com és de pertinent –o eficient– tenir un executiu d’aquestes dimensions, però prefereixo posar en valor la creació d’una nova cartera, Infància i Joventut, dirigida per Sira Rego.

Són molts els països que tenen institucions similars, com Dinamarca, Nova Zelanda, Escòcia o Irlanda. I, malgrat que és el primer cop que existeix en la democràcia espanyola, ja el 2020 Sánchez va crear l'Alt Comissionat per a la Lluita contra la Pobresa Infantil, com a iniciativa de presidència. La situació ho requeria. Aquell any un de cada tres nens i nenes espanyols vivia en risc de pobresa o exclusió social, el tercer país a Europa només per darrere de Bulgària i Romania, i molt per sobre de la mitjana europea d'un de cada quatre nens i nenes. Si bé les taxes de pobresa de persones en edat de treballar i –especialment– jubilats s’havien anat reduint des de la crisi financera del 2008 i la Gran Recessió, la pobresa infantil apuntava com un dels grans mals del nostre temps. I, tot i la lleugera millora en aquests dos anys d’alguns indicadors, el risc de pobresa persistent en la infància segueix sent un senyal no només del difícil dia a dia de més de dos milions de nens i nenes a Espanya –i 300.000 a Catalunya– sinó també d’una economia i una societat més pobres en un futur.

La resposta que donem avui en dia a aquests nens, nenes i adolescents és encara escassa. Falten no només polítiques amb un enfocament d’infància, sinó més inversió en les que els afecten directament, com l’educació, la productivitat o la innovació. I tenim també una falta de transferències directes a les famílies amb infants a càrrec.

Són molts els països europeus que compten amb prestacions universals per als fills fins que arriben a la majoria d’edat. En contrast, el nostre sistema només compta amb una deducció fiscal per maternitat fins als 3 anys i un complement per a famílies de baixos ingressos fins als 18 anys. D’altra banda, els sistemes de garantia de renda en altres països europeus es poden sol·licitar a partir dels 18 anys. Nosaltres, tant amb l’ingrés mínim vital com amb la renda garantida de ciutadania demanem tenir 23 anys i complir certes condicions.

Dels 18 als 23 anys els joves són massa grans perquè a les seves famílies se’ls doni suport per criar-los, però massa petits per obtenir ajuts de l’Estat. Un forat en les prestacions socials –i les polítiques públiques– de dues dècades que explica una part important de les nostres vergonyoses taxes de pobresa infantil i juvenil. La ministra Rego obre un nou ministeri amb un llistat molt llarg de tasques a fer, entre el que pot implementar directament i el que necessita coordinar amb altres institucions. Un ministeri d’Infància i Joventut és essencial per centralitzar esforços, tancar bretxes en protecció social i invertir en el futur. Potser és un ministeri petit, però té una gran missió.