Entre el mínim de les consultes populars i l’oportunitat històrica

Politòleg de la UBUna de les coses més complicades per als que fan enquestes electorals és predir la participació que hi haurà en unes eleccions. Les respostes que dóna la gent quan se’ls demana si tenen intenció d’anar a votar a les pròximes eleccions no acostumen a ser un indicador gaire fiable del que efectivament passarà. Normalment, són molts més els que diuen que votaran que els que, efectivament, acaben anant a les urnes. La raó principal és que votar és generalment percebut com un deure cívic i, per tant, la gent tendeix a amagar la seva intenció d’abstenir-se. En molts àmbits socials inhibir-se de participar no està ben vist. Per això els analistes d’enquestes no es poden fiar de les respostes que obtenen directament quan fan les enquestes i han de fer projeccions de participació basant-se en altres indicadors.

Si predir quanta gent anirà a votar en unes eleccions normals és complicat, en una cita com la del 9-N ho és encara molt més. La falta de precedents de processos similars fa que tinguem molt pocs elements per fer una projecció de quin serà, efectivament, el volum de gent que anirà a les urnes. No són unes eleccions, ni tampoc un referèndum amb tots els ets i uts. Però tampoc no som davant d’una mera mobilització independentista com van ser les consultes municipals del 2009 al 2011: la participació del Govern li dóna tota una altra dimensió. Ni és tampoc una consulta com la de la reforma de la Diagonal que va organitzar l’Ajuntament de Barcelona el 2010: som davant d’un procés d’àmbit nacional i de gran abast polític. I, per acabar de complicar les coses, hi ha un govern organitzant el procés i un altre dient que és il·legal i amenaçant amb accions legals. Enmig d’això, els ciutadans sotmesos a pressions creuades. Tot plegat fa molt difícil preveure què passarà.

Les prediccions i els antecedents

Les poques enquestes que s’han fet han trobat entre un 40% i un 50% de gent que assegurava que estava decidida a participar-hi, per bé que les estimacions fetes a posteriori han rebaixat aquesta xifra fins al 30% aproximadament. Això suposaria uns dos milions de paperetes a les urnes de cartró.

Una xifra d’aquesta magnitud seria semblant a la suma de tots els vots que van obtenir les formacions partidàries de la consulta el 2012, cosa que podríem raonablement considerar un sostre a la participació esperada. No sembla previsible que els votants dels partits que s’han oposat a aquest procés vagin en massa a les urnes, i la població immigrada probablement hi participarà en una proporció força limitada.

Per sota, hi ha un sòl que es pot xifrar en uns 800.000 o 900.000 vots, que corresponen aproximadament a la gent que l’independentisme ha aconseguit mobilitzar en anteriors ocasions, com les consultes ciutadanes per la independència (tot i que només es van celebrar en 554 dels 947 municipis) o la Via Catalana, si fem cas de les estimacions més conservadores.

El que els voluntaris d’ Ara és l’hora han pogut copsar en els centenars de milers de trucades aleatòries que han fet els últims dies sembla que apunta també cap a una xifra semblant a la que prediuen les enquestes, que se situaria en la franja alta d’aquest interval, més a prop dels 2 milions que dels 900.000 vots.

Els condicionants tècnics

Però cal tenir sempre en compte, com a punt de prudència, que de la voluntat de participar a la participació efectiva hi ha encara un pas. Un dels elements que influeixen en la decisió final són les facilitats tècniques: la proximitat dels punts de votació o la informació sobre el procés. Aquesta mena de coses no són importants per als electors més convençuts d’una opció o d’una altra, però, per a la franja central, que no té preferències gaire fortes, poden ser determinants. En aquest procés hi ha uns obstacles afegits (menys punts de votació i més allunyats, una certa confusió, i amenaces del govern espanyol que poden tenir un efecte important sobre la xifra final). Un sector significatiu de l’electorat, tot i ser partidari del dret a decidir, pot acabar optant per quedar-se a casa.

Malgrat totes les incògnites que planen, és evident que el d’avui serà un dia important en la història política d’aquest país. I tenir-ne consciència pot ser el principal incentiu a la participació, perquè participar en primera persona dels processos històrics té un atractiu innegable.