Europa: la tirania de les petites decisions
Article guanyador de la XXII edició del Concurs d'Articles sobre la UE organitzat per la Representació de la Comissió Europea a Barcelona
Són les nou. Fent cua davant la màquina de begudes ens servim un cafè en got de plàstic d’un sol ús. És la una. A l’hora de dinar comprem àpats envasats en plàstic, amb coberts que llençarem després. Són les cinc. Al supermercat posem un enciam en una bossa de plàstic i comprem pomes sobrerament embalades de quatre en quatre.
Els plàstics fan malbé el medi i alliberen substàncies tòxiques que contaminen mar i terra. La greu degradació que provoquen afecta flora i fauna. Abans de ser abocats, els plàstics ja han emès gasos d’efecte hivernacle (GEH). Per cada quilo de polietilè (PET) produït s’emet un quilo de CO2. Abocar i incinerar plàstic també contribueix a l’escalfament global. Segons Plastic Ocean, cada any al món es produeixen 300 milions de tones de plàstic. La meitat són plàstics que es fan servir un sol cop. Encarats amb aquesta evidència, per què no reaccionem de manera col·lectiva?
L’economista Alfred Kahn descrivia el 1966 “la tirania de les petites decisions”, una situació en què un gran nombre de decisions individuals, relativament petites i temporalment curtes, acumulades provoquen un resultat que no és òptim ni desitjat. El terme l’encunyà per a l’economia, però es pot estendre a la degradació ambiental i, a tall d’exemple, als plàstics d’un sol ús. És a dir, si als mateixos que s’han pres cafès amb got de plàstic els preguntessin si volen que mars, boscos i ciutats estiguin contaminats, previsiblement respondrien que no. Paradoxalment, tot i que cada got de plàstic contamina, deixar de fer-ne servir a nivell individual no resol el problema final. Només l’acció col·lectiva pot tenir un efecte tangible per reduir la contaminació.
Es pot concloure que l’única solució efectiva per combatre la pol·lució ambiental és legislar, per tal que empreses i individus es vegin conduïts a canviar de comportament en massa, ja que aquest urgent canvi col·lectiu no té lloc espontàniament.
Imagineu que una empresa prohibeix els gots d’un sol ús. ‘Per llei’ els treballadors han de dur una tassa. A més, pacten amb el proveïdor de cafè que per renovar el contracte cal poder comprar begudes sense got. De cop, gràcies a una petita norma, tothom deixa de fer servir gots de plàstic: s’ha generat un canvi col·lectiu. Amb una norma empresarial canvia el comportament de desenes de persones. Ara bé, si transposem aquest mecanisme a l'àmbit local, nacional o europeu, l’impacte és enorme. Idealment, com que la pol·lució i els GEH són reptes transfronterers, caldria una norma mundial. Per això hi ha cimeres climàtiques, on els estats es comprometen a protegir el medi. Aquests compromisos, però, són voluntaris i no hi ha cap autoritat amb legitimitat per forçar-ne el compliment.
Davant la inexistència d'un govern mundial efectiu, la Unió Europea (UE) és la institució supranacional més elevada que té un Parlament amb poder legislatiu i executiu i possibilitats de legislar per protegir el medi ambient. Sota el paraigua de la UE vivim 512 milions de persones. Només la Xina i l’Índia tenen Parlaments que governin territoris més poblats. Si ets ciutadà d’un estat membre de la UE, cada cinc anys ets cridat a escollir qui vols que et representi al Parlament. I, precisament, entre el 23 i el 26 de maig del 2019 hi ha eleccions europees.
La participació en les eleccions europees és baixa. Tot i això, els representats escollits prenen decisions que afecten 512 milions de ciutadans. D’aquí ben poc, doncs, tenim l’oportunitat de protegir el medi ambient. L’impacte d’una política ambiental és més gran com de més amunt vingui. Per tant, empènyer el Parlament Europeu cap a una agenda més verda és clau perquè la societat europea prengui actituds més sostenibles que marquin un precedent en la lluita contra la contaminació i l’escalfament global.
Hem parlat de plàstics d’un sol ús, però aquest discurs s’estén a tots els camps ambientals i a la mitigació del canvi climàtic. Per la regla de subsidiarietat, les institucions de la UE només legislen en qüestions en què siguin més efectives que els estats membres individualment. La protecció ambiental i la pal·liació del canvi climàtic són camps en què la legislació europea té, innegablement, més sentit perquè pot generar canvis a gran escala que millorin la vida i el futur de 512 milions d’europeus i estableixin un lideratge exemplar. Per això, si la protecció ambiental ens importa i volem estendre aquest missatge i pla d’acció arreu, tenim la responsabilitat no només d’anar a votar, sinó de votar en clau verda a les properes eleccions europees.
