El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona. El president Salvador Illa, com un Pujol d’esquerres, els proclama sense vergonya, aquests valors. El president Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia. Per acció o per omissió, l'un i l'altre ens recorden aquest corrent de fons de la història d’Occident que beu del món clàssic grecollatí i de la figura redemptora de Jesús. Humanisme cristià: la persona, amb les seves contradiccions i febleses, al centre.
La postmodernitat va relativitzar aquests valors, va trencar les certeses: sobretot la idea de progrés. Va deixar la persona més lliure però a la intempèrie. En temps desconcertants i desesperançats com els actuals, de manera conscient o no, busquem alguna seguretat on agafar-nos, alguna veritat senzilla i essencial. Davant la impotència d’un món a la deriva, són molts els qui es reconcentren en ells mateixos, pouant en el seu interior: a través del ioga, de l’art, de la literatura, de la reconnexió amb la natura... La fugida endavant de la mà del consum material només produeix una insatisfacció addictiva.
Les ideologies i la política han fet fallida. La democràcia torna a estar a la corda fluixa. El soroll populista ultra s’ha apoderat del debat públic, com una mena de mil·lenarisme apocalíptic, com una religió sectària i antirevolucionària. Això és el que representa Trump, antítesi de l’humanisme cristià. Si un personatge rellevant li fa de contrafigura, aquest és el papa Francesc. El fet que el pontífex s’estigui apagant no fa sinó accentuar el contrast: la vitalitat del mal contra la fragilitat del bé. Mals temps per a la bondat. L’atractiu de Trump és precisament el de l’abisme demoníac, el de la transgressió total, la força de qui té la idea d’engegar-ho tot a rodar, de trencar la joguina. Oi que el món no funciona? Doncs comencem de zero. Aquesta és la retòrica i la gestualitat nihilistes que el fan triomfar.
"Som els pitjors venedors del millor producte", diu sor Lucía Caram de l’Església amb relació al missatge cristià. Un dia Caram li va dir al Papa: "A l’Església catòlica és molt difícil ser cristià", i el pontífex li va respondre: "¿Me lo dices o me lo cuentas?" Amb Trump és al revés: és el millor venedor del pitjor producte. Quin producte?: el fort té dret a menjar-se el dèbil, el pobre ho és perquè s’ho ha buscat, la cooperació és una trampa, la compassió una estupidesa. Juga amb l’aporofòbia, la por als pobres, als immigrants. Juga amb el miratge de la riquesa. El seu és un món de bons i dolents esquemàtics. No de persones singulars, estimables. Com deia dels governants l’humanista cristià Maquiavel, Trump vol ser alhora temut i estimat, i si ha d’escollir, més temut que estimat. Però està lluny d’assemblar-se al Príncep, a l’astut i culte Cèsar Borja. Això sí, com a ell, li agrada fer la guerra. De moment, la comercial.
Deia Pascal, un altre humanista cristià: "L’home no és ni àngel ni bèstia, i qui vol fer d’àngel fa la bèstia". Trump no dissimula. Directament vol fer de bèstia. És transparent en la seva voracitat de poder i de glòria. És com si estigués jugant a canviar el destí del món, com un foll. Erasme de Rotterdam, pare de l’humanisme i fill il·legítim d’un capellà catòlic, al seu satíric Elogi de la follia ja advertia que els individus acostumen a moure’s per l’inútil desig de fama i que la Follia, antítesi de la raó, és la responsable de causar les guerres. No, de raonable no ho és, el cobejós Trump. Ni ho pretén ser. ¿Té algun sentit del bé i del mal? L’actor Robert de Niro creu que no, que és pitjor que un malvat, creu que és un ésser amoral. Diria que té raó. Trump és una prova palmària i vistosa de la necessitat d’insuflar nova vida a l’humanisme cristià, un bon producte clàssic per al comerç mundial de les idees.
