Si les previsions no fallen, el primer que ens portaran els Reis és pluja i, en època de sequera, això sí que és màgic. Però a les criatures l’aigua no els farà la mateixa il·lusió perquè els esguerra el seu dia de l’any. La cavalcada en remull no és el mateix. Potser pels bons records que tinc de petita, i m’estic justificant, que la nit i el dia de Reis encara tinguin tants seguidors feliços em commou. Els veig l’emoció i els nervis en una fantasia qüestionable però en un temps que socialment dediquem als infants. És bonic veure com ocupen els carrers amb els seus abrics i els seus somriures. Alguns també tenen por i ploren, perquè costa d’entendre, tot plegat, i perquè la gent no acostuma a anar vestida de patge pel món. Afortunadament. El vestuari dels Reis i companyia a mi tampoc no m’ha acabat mai de fer el pes. Massa barroc. Però venen els Reis i se’ns omplen els espais d’infància. De la nostra, de la seva. De tendresa en temps interminables de guerres.
A Austràlia una dona de 62 anys ha rebut el permís judicial pertinent perquè extreguin esperma del seu marit mort amb 61. La demanda venia justificada perquè el matrimoni havia tingut dos fills que van morir i s’estaven plantejant tenir més descendència a partir de la gestació subrogada d’una cosina de 20 anys que, suposadament, s’havia ofert de manera altruista a fer de contenidor. Potser era un acte d’amor cap al matrimoni, però, cap a la futura descendència, què és? Ana Obregón no està sola. I nosaltres, lluny de tenir resolts temes com la reproducció post mortem, la reproducció assistida o l’edat dels progenitors, continuem deixant obert el debat ètic sobre aquest tipus de demandes. No ens posarem d’acord perquè no ens posem d’acord sobre les prioritats. I és possible que tothom tingui raó i que la humanitat sigui un camp experimental sense límits. La meva opinió és que no hi ha debat perquè, per sobre de tot, no es tenen en compte els drets dels infants. Però la realitat és que, en general, no es tenen en compte els drets dels infants, així que tractem només els suposats drets dels adults i a partir d’aquí encenem els debats. I cal afegir, perquè és d’una importància vital, la violència contra les dones que impliquen els terroríficament anomenats ventres de lloguer. Podem ser molt racistes a l’hora de criticar el naixement de nous catalans i molt poc empàtics quan parlem de la compravenda de criatures, per exemple.
Hi ha massa fronts oberts, i això que he demanat als Reis acotar-los. Sigui com sigui, davant d’aquestes situacions en què el que menys es valora és la infància, fa ganes de refugiar-se en un lloc menys egoista i més sensat. Però no sé on és, exactament. Als antípodes segur que no. I el debat no el resoldrem avui, òbviament. Ni s’acabarà. Javier Milei va guanyar les eleccions defensant la compravenda d’òrgans humans com un mercat més que no s’ha de menystenir. “El problema és que tot ho hagi de regular l’estat”, deia Milei en campanya. Ara és president de l’Argentina. I estic convençuda que ell no es vendrà cap ronyó, però sobretot espero que no se li acudeixi vendre’s el cervell.
Potser ens sembla molt més escandalós vendre’ns una part del cos que engendrar un cos per a algú altre. Potser som dels que veiem un mercat ampli i no tan limitat per l’ètica i la moral. Potser on unes hi llegim egoisme d'altres ho entenem com a generositat. El que és segur és que les cavalcades estaran plenes d’ulls que encara no han topat amb la màgia de la realitat, i és una bona nit per recordar que els seus drets continuen sent un bon regal per a tot l’any.
