Millor que el dret a decidir

Filòsof i professor a la Universitat del País BascL’expressió “dret a decidir” s’ha convertit en un obstacle per avançar en un acord al voltant del futur de l’autogovern basc i, al meu parer, no serveix per aclarir el debat. D’una banda, resulta un terme banal, que ningú amb conviccions democràtiques pot rebutjar (i llavors anul·la el pluralisme), al qual s’objecta que ja decidim contínuament i que hem tingut no sé quantes eleccions en els últims anys. Quan una idea és, al mateix temps, massa i massa poc, potser ha arribat el moment de repensar-la i oferir-ne una formulació una mica més sofisticada.

D’altra banda, apareix com un concepte màgic, vinculat a un moment inaugural, mentre que hauria de ser un concepte que permetés expressar la continuïtat amb la qual la societat basca s’autogoverna, la legitimitat que sosté les seves institucions i el mètode en el qual puguin de veritat trobar-se les diverses maneres d’identificació nacional en què s’expressa el pluralisme d’aquest país (o de Catalunya). Hauria de posar en marxa una discussió més sobre l’estar que el ser, que recollís i integrés matisos, en lloc de jugar-s’ho tot a una carta, al dur joc de les majories, dels vetos i les exclusions.

El gran problema de la discussió al voltant de les nacions i els nacionalismes és que el demos sol estar decidit anteriorment, sota l’empara de la legalitat vigent o com a aspiració que es dona per suposada. Aquests debats es tensionen tant perquè es dona per suposat el subjecte abans de procedir al seu exercici o verificació.

L’àmbit de la decisió és clar i imposat abans de començar a decidir. Per què Espanya, o Euskadi, o Tabàrnia? Aquest primer problema no té una solució teòrica sinó pragmàtica: allà on hi ha una majoria persistent de persones que s’expressen com una comunitat específica, aquesta especificitat ha de ser presa en consideració, no com a última paraula sinó com un element de partida de la negociació.

Però llavors apareix el segon problema que hem de resoldre. A Euskadi (o a Catalunya) hi ha un ampli grup de ciutadans que es consideren nació i un altre no menys ampli que s’identifiquen també en el marc d’Espanya, és a dir, uns voldrien en principi poder decidir ells mateixos i d’altres volen que les seves decisions siguin integrades en un marc espanyol de decisió. No hi ha cap argument convincent per declarar cap de les dues posicions il·legítimes: l’aspiració a decidir independentment i la de codecidir amb la resta dels habitants de l’Estat espanyol són igualment democràtiques. El que no seria en absolut raonable és considerar una d’elles com menys democràtica. El nostre punt de partida hauria de ser el reconeixement que les dues aspiracions són democràtiques i legítimes independentment del que cada un consideri millor.

Si fem un pas més, podem sintetitzar el nucli del problema de la següent manera: es tractaria de quadrar el cercle que planteja haver de satisfer en la mesura del possible els que tenen com a punt de partida àmbits de decisió tan diferents. Perquè si ens prenem seriosament el dret a decidir de la ciutadania basca, o de la catalana, hem d’integrar-hi a tothom, als que volen decidir, per dir-ho així, sols o acompanyats. Tot el que sigui imposar un dels dos models de decisió implica predeterminar el resultat i excloure els altres. Per si això no fos prou, estem duent a terme aquesta discussió enmig de processos d’integració a Europa, és a dir, elaborant un nou model de codecisió amb la resta dels europeus, per al qual no té sentit la idea d’un espai de decisió autàrquic; la realitat és més aviat que per a determinats temes decidirem autònomament i per a altres entenem que és millor codecidir, per a alguns ho és fins i tot delegar i transferir sobirania, cosa que autoritzem de manera estable a través de les institucions comunes i que, des d’una posició federalista europea, segurament haurà de ser encara més gran.

Proposo no abandonar el principi de fons que comporta el dret a decidir sinó prendre-se’l seriosament amb tota la seva radicalitat: defenso el dret a decidir de tots, és a dir, formulat de manera que integri tots els models de decisió que estan implícits en els diferents tipus d’identificació nacional presents en les societats basca i catalana. Només així entès el dret a decidir serà un punt de trobada i no una imposició o un veto, una veritable codecisió.

Això podria formular-se també com un objectiu polític que en el fons és més ambiciós i realista: tot l’autogovern possible en un marc de convivència. Millor que formular-ho com a dret, es tractaria d’enfortir la nostra capacitat de governar-nos (que no sempre depèn del que altres ens permetin) i ser cada vegada menys dependents d’altres. Enfortim la responsabilitat de decidir i tindrem més arguments per defensar el dret a decidir. El principi de subsidiarietat és més interessant que el principi d’estatalitat: que tingui la competència el nivell més proper a la societat, de manera que el que ha de ser justificat és que una competència hagi de ser exercida en un nivell superior (cosa que implica també estar oberts a un replantejament de la distribució interna del poder en l’entramat institucional de les comunitats autònomes basca i catalana). A això, més que dret a decidir, ho podem anomenar bilateralitat, confederalisme, concert polític o nació foral. En el fons es tracta de respectar la voluntat dels bascos i dels catalans en la seva integritat (la dels sobiranistes i la dels unionistes, la dels que volen decidir sols i la dels que volen fer-ho amb altres). La voluntat pactada ens confereix molts més drets que la voluntat majoritària. Si ens prenem seriosament la voluntat de tots, no tenim la seguretat que ens respectin, esclar, però els ho posarem més difícil als que no acaben de prendre’s seriosament les diferències nacionals basca i catalana.