El millor preu que es pot pagar
La mort d'Ossama bin Laden ha estat motiu d'alegria per a alguns i de preocupació per a d'altres. Els que se n'han alegrat -molts als Estats Units- són els que reconeixen el caràcter simbòlic d'un home que fa servir la barbàrie terrorista com a arma política i religiosa, i el caràcter també simbòlic del procés a través del qual ha estat perseguit i castigat sense pietat. Sempre és una satisfacció pensar que qui promou indiscriminadament els assassinats massius no se'n surt impune.
Però els que estan preocupats esgrimeixen un argument de molt pes. Els Estats Units són una democràcia que, segons diuen, està compromesa amb els drets humans i l'imperi de la llei.
Aquest compromís ha de ser indivisible i aplicat sense excepcions.
El compromís seriós amb els drets humans i l'imperi de la llei és fatigant, requereix invertir-hi molt de temps i sovint resulta molt complicat, però és una qüestió de principis i, si som seriosos, els principis no es poden deixar de banda quan convingui.
La mort d'Ossama bin Laden era molt convenient des d'un punt de vista pragmàtic. És probable que, a llarg termini, disparar-li com si fos un gos rabiós -que és el que en realitat s'ha fet- hagi salvat vides, perquè si hagués seguit viu i l'haurien portat a Guantánamo per sotmetre'l a un llarg judici, els aldarulls, manifestacions i l'increment del terrorisme haurien desencadenat un bany de sang. A més, s'hauria exaltat la seva condició de màrtir i, a tot arreu, fos quin fos el càstig que se li hagués aplicat, hauria estat un centre d'atenció durant anys i, per tant, s'hauria mantingut viu el fervor polític que provoca.
Tot això és fàcil de preveure perquè molt bona part del sentiment polític i religiós islamista és infantil i simplista, violent en el llenguatge i les emocions i massa sovint també en l'acció. Només cal pensar en la reacció davant les caricatures publicades en un diari danès. La majoria d'occidentals es van sentir profundament ofesos pels atacs a la llibertat d'expressió formulats per multituds exaltades i intolerants entre crits d'amenaça de mort i agressions; però nosaltres, com a resposta, no ens hem llançat al carrer per organitzar aldarulls ni hem amenaçat de decapitar ningú.
A Occident hem repetit el que pensem: que no està bé ofendre algú per una cosa que no pot triar, com ara el sexe, la sexualitat, l'edat, una discapacitat i la pertinença ètnica, però quan es tracta de qüestions que es poden decidir lliurement -com la política, la religió i la nostra manera de vestir-, hi ha llibertat per dir el que es vulgui: no tenim dret a demanar que ens protegeixin contra la crítica dels altres, sinó que hem de comptar amb un bon argument per donar-hi resposta; si no tenim un bon argument, és problema nostre.
Així doncs, l'argument pragmàtic en el cas d'Ossama bin Laden és que la seva mort salvarà vides i ens estalviarà una enorme quantitat de problemes. És veritat, però aquesta no és la qüestió; des d'un punt de vista històric, si ara no l'haguessin matat, el problema hauria durat relativament poc, però el resultat a llarg termini hauria estat extraordinàriament bo: la civilització occidental, defensora dels drets i les garanties processals, hauria estat fidel a aquest noble i exigent compromís, i hauria mantingut encès el far que vol mostrar a la resta del món.
¿Com podem des d'Occident demanar als altres que respectin els drets i l'imperi de la llei si, igual que els dèspotes i els sicaris, assassinem algú perquè ens convé? ¿Com pot ser que els líders d'una gran democràcia es comportin com un dictador sirià o libi?
És una pregunta senzilla, però demolidora, i els Estats Units es van equivocar molt en la resposta quan van disparar al cap un home desarmat perquè portar-lo a judici hauria sortit massa car.
En efecte, a mitjà termini els principis surten cars. A llarg termini, però, en interès de la civilització, aquest es el millor preu que es pot pagar.